La dreta espanyola és un problema estètic

Miguel Angel Gonzalez

Miguel Ángel González

Sempre he pensat que la dreta espanyola, a més d’omplir les pàgines de la premsa, les imatges de televisió i les tertúlies radiofòniques amb un discurs sistemàticament demagògic, cínic, retrògrad i fins i tot diríem que antidemocràtic, s’ha caracteritzat per aportar uns continguts estètics que podrien analitzar-se amb una càrrega crítica treballada a les pàgines solemnes d’una tesi doctoral. D’entrada i des del simplisme, associaríem el discurs de la dreta a la caspa sobre l’americana o a una certa olor de naftalina amagada al fons de l’armari; de suor barrejada amb gel per al cabell; de curses de braus amb cafè, brandi i fària inclosos; o de la presència de jaquetes de pell i abrics de visó quan arriba el fred. Això seria un bon inici, si bé acceptaríem també que es tracta d’un plantejament clàssic, pensat a primera volada i poc treballat.

Els deu últims anys ens han aportat detalls infinits que ens ajuden a defensar la nostra hipòtesi inicial. El bigoti de dictadoret de José Maria Aznar podria ser un bon fil argumental: fa una dècada el seu mostatxo era contundent i auster, d’home de Valladolid que havia estat abans un gris inspector d’hisenda. Amb el pas del anys, però, al temps que s’incrementaven les seves abdominals i banyava les neurones en vins de la Rioja, el bigoti va anar minvant mentre es deixava créixer els cabells i mostrava alguna polsera de cuir per semblar més jove, no fos cas que s’hagués d’arremangar novament per demostrar vigor resolutiu en nom de la sagrada unitat de l’imperi. No obstant això, tot i que l’estètica evoluciona dins de la involució secular, en altres casos cal mantenir les essències i no alterar gaire el pessebre per no espantar la clientela més conservadora. Un cop la figura política de Javier Arenas ja ha estat amortitzada i bandejada pels casos de corrupció, apareix sense que ningú se n’adoni Carlos Floriano, un senyoret vingut d’Extremadura i que estima Catalunya mentre s’hi pixa en la seva cultura, daurat pel sol del Sud i les clíniques d’estètica, disposat a seduir el públic amb la seva gràcia de sobretaula de diumenge, passada de voltes i de conyac…

Si ens hi poséssim, no acabaríem mai d’oferir nous exemples: pensem en les disfresses nacionalcatòliques utilitzades per Maria Dolores de Cospedal quan assisteix a la processó del Corpus de Toledo; els testicles de cérvol sobre el cap del conseller de Turisme balear Carlos Delgado; el confeti per la festa d’aniversari dels fills de la ministra corrupta Ana Mato; l’aeroport de Carlos Fabra ensenyat als seus néts; les bosses de Louis Vuitton de Rita Barberà; les manifestacions del Dia Internacional de la Família o l’adhesiu al pit d’un regidor popular a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú…

Són l’exemple d’un mosaic de peces disperses que hom podria ajuntar fins aconseguir una imatge grotesca i esperpèntica de la manera de ser (i mostrar-se) de màfia organitzada que governa les Espanyes. Fa pocs dies observava que l’estratègia comunicativa del principal partit de la dreta extrema espanyola passa per convocar actes en llocs tancats, ja sigui a pavellons esportius o auditoris d’hotels de cinc estrelles. De mica en mica, el gran partit de la dreta ha anat abandonant els carrers atès que, per raons òbvies, qualsevol agitació popular podia arribar a deslluir uns esdeveniments que, ben editats pels gabinets de comunicació, han acabat convertint-se en propaganda política d’autoconsum, embolcallada amb eslògans acompanyats de coixinets en forma de “hashtags”, cares joves, perfums cars, camises informals pels cap de setmana i somriures, molts somriures, plens de cinisme. D’això en diuen ara apropar-se a la ciutadania…

No hem d’oblidar, però, que tota aquesta gent tan alegre i tan bonica, tan aliena a tot allò que es mou al carrer,  guarda al mateix armari, per si un dia els hi fa falta, una estanquera amb un brau si juga la selecció espanyola; o una altra amb un pollastre, molt més cuca, heretada de l’avi i utilitzada si cal sortir al carrer un dotze d’octubre. Total, defensar un passat gloriós és un orgull i no és cap delicte (i ho hauria de ser: fins i tot, estètic).

Miguel Ángel González Ayala (Vilanova, 1977) és llicenciat història i articulista

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress