La festa de l’ós

XP_Mari
M Carme Rafecas

3 de març de 2014. El Pirineu expecta una tarda insòlita aquest dia de Carnestoltes, i una multitud de vallespirencs s’espera dempeus per tots els racons de Prats de Molló. Els crits de la gent tres cantonades més enllà, els trets en la distància i el passeig entre nosaltres de les primeres víctimes amb la cara empastifada d’una barreja de sutge i oli, ens fan saber que els óssos ja han baixat de la muntanya.

Una permanent melodia amb gralles, tamborins i flabiols segueix els nuclis de conflicte, i empeny el públic a taral·lejar la cançó típica d’aquesta festa d’arrel medieval i de terra catalana. Entre la gent i la disbauxa veiem el primer home-ós, seguit de sis o set éssers humans (pagesos) que porten barretina i que van armats amb trabuc. L’home-ós té la cara i els braços negres, coberts de sutge i oli, va vestit amb pell de xai i porta un llarg pal negre entre les mans. Emet constants crits salvatges que fan córrer la gent al seu davant, i ho fa per tots els carrers i places, però a cada pas hi ha algun espontani que s’hi enfronta en un breu simulacre de lluita, per tal d’acabar, sí o sí, tirat al terra amb la cara completament pintada de negre. És en aquest moment quan l’home-ós, -­la salvatgia de l’ésser humà, la masculinitat, la maldat i el desig sexual tot en un- demostra el seu domini tant físic com simbòlic. Maldat, la que representava l’ós per l’imaginari camperol del Pirineu des de temps immemorials. Domini, el del terror i el de l’home envers la dona, encara vigent,  i recordat el seu passat gloriós en aquesta festa de símbols patriarcals.

En un moment donat veiem un noi que s’ha fet mal al nas arran del “joc” amb l’home-ós, li degota molta sang però la festa no s’atura per a res. La majoria dels presents acabarem amb la cara negra de la mescla de sutge i oli provinent de les mans d’un home-ós. Una ambulància muda s’endú el ferit i ara sí, la multitud li obre pas. Em resulta familiar la sensació aliena de trair per un instant l’amistat a fi de protegir el curs d’una activitat folklòrica, i m’arriben confuses imatges de la Patum.

Durant la festa de l’ós no és necessari enfrontar-se voluntàriament als feréstecs individus, qualsevol persona pot representar-ne víctima si es despista, però estan especialment interessats en les dones joves. Tradicionalment esdevé una ofensa per a les dones tornar a casa amb la cara neta el dia de la festa de l’ós. Segons la llegenda, fa molt de temps un ós va raptar una noia de Prats de Molló i la va recloure durant nou dies en una cova de la muntanya oferint-li tot allò que caçava i recol·lectava, i intentant seduïr-la amb conductes lascives, i ella el va rebutjar fins que va aconseguir fugir i tornar a casa seva.

Són els homes-óssos els protagonistes, i els homes armats els que protegeixen les dones. Finalment són els barbers (també homes, per suposat), vestits de blanc i amb la cara enfarinada, els que segellen l’espectacle encadenant els salvatges  al mig de la plaça, al ritme d’ instruments de cobla (tocats per homes i dones) i dels cants de tothom, i finalment arrencant-los la pell de xai. És el moment de l’evolució, el pas de l’estat salvatge a l’estat civilitzat, la victòria del bé contra el mal, la garantia de la protecció de les dones i l’arribada de la primavera.

De sobte, sota els últims raigs de sol i enmig de la festa, un senyor d’aspecte benestant se’ns apropa, i amb els ulls mig plorosos ens diu, -en un català de riquíssim dialecte, però en aquest cas recuperat de les golfes a cada mot del seu humil discurs- que és molt important que entenguem la simbologia d’ aquesta tradició pròpia del Vallespir. Es mostra insistent en el caràcter únicament català de cada element, i repeteix moltes vegades “això és cultura” apropant-se el puny tancat al ventre. S’alegra que haguem vingut des del Penedès, i diu que tots els catalans haurien de conèixer aquest esdeveniment que viu des de fa segles.

És en el relat d’aquest home i en el significat de les seves gesticulacions, on rau la legitimitat d’estar escrivint un article sobre la festa de l’ós havent-la viscut tan sols unes hores. Cal viure-ho cada Carnestoltes de la vida per entendre-ho. Malgrat la participació altament activa, col·lectiva i mixta, em vaig preguntar perquè mai no hi havia hagut dones que féssin el paper d’home-ós, de pagès o de barber. Em van venir al cap els diables de L’Arboç, i vaig pensar que mentre ells no permeten la participació femenina, la festa de l’ós existeix per a representar justament el domini sexual masculí i uns valors que són patriarcals, des d’una teatralitat basada en unes llegendes que són les que són, amb uns personatges molt concrets, i garantitzant una implicació popular essencialment col·lectiva. Qualsevol dona, no obstant, podria disfressar-se de pagès o de barber sense alterar les accions de la festa ni el seu significat.

Tan sols dues coses em van quedar clares diumenge. La primera, que tornaré a viure la festa de l’ós, tan per repetir un gaudi inexplicable com per conèixer-la més bé. Voldré observar aquesta tradició pirinenca, descansant de veure com es competeix per qui va amb menys roba sota el fred punyent dels dies de Carnestoltes, en aquests racons dels Països Catalans on sembla que les noies se sentin pressionades a anar vestides com a l’estiu en ple hivern. És una perla més de l’ofegador collaret de la pressió estètica, el que toca fer per carnaval.  Tornant al tema del nord, hi podríem descobrir coses de tots els colors i interessantíssimes, però analitzant-ho durant un temps i in situ, mai des d’aquí. El que tots sabem és que els mites i llegendes que més palpem en tradicions i costums, són aquells de caràcter patriarcal, perquè l’església i la societat s’han anat ocupant al llarg dels segles d’ocultar allò femení. La festa de l’ós és molt preuada pel temps que té i per l’ implicació que vaig observar en tota la gent aquell dia. La segona i última cosa que puc dir ara (la primera era que hi tornaré amb una il·lusió inusitada, a aquesta festa), és que el sentiment de catalanitat no ha d’ anar necessàriament lligat a la llengua, ho he vist amb els meus ulls entre barretines, flabiols, óssos i mirades d’emoció en una festa que només se celebra a tres pobles de la Catalunya Nord, i això és de cabdal importància per a tots nosaltres.

M. Carme Rafecas, Llorenç del Penedès

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress