La franquesa

Josep Asensio i Albà
Josep Asensio i Albà

La polèmica al voltant dels estalvis de Gemma Galdón dóna una pista sobre els corrents polítics de fons. Galdón forma part del Consell Ciutadà de Podem, que és l’òrgan executiu d’aquest partit. A rel de la declaració de béns, s’ha sabut que Galdón té uns 250 mil euros en diferents comptes bancaris. És una xifra respectable, però al meu parer la polèmica s’alimenta, més que pels números en sí, perquè feia poc la mateixa Galdón s’havia identificat amb els treballadors precaris. En un tuit del passat 23 de desembre, junt amb una foto de la seva nòmina, deia: “La meva nòmina a la UB: externalitzada, precària i cobrant 569,84€ per dirigir 4 projectes europeus finançats”. Quan algun usuari li va recriminar, vistos els seus estalvis, que comparés la seva situació amb la precarietat laboral que pateixen tants treballadors, la seva resposta va ser que “la precarietat no té a veure amb el sou sinó amb la relació laboral” i per acabar de reblar-ho, sentencià: “Jo crec que pobresa i precarietat són coses diferents”.

El mal que fan aquesta mena de missatges està al cor d’una de les queixes més freqüents dels ciutadans envers els polítics. La falta de claredat és fatal. Sovint hem d’escoltar que tal polític té un problema de comunicació, quan en realitat el problema és d’ambigüitat. Ja entenc que tot costa molt i no és fàcil fer entenedor un discurs complex. Però hi ha una diferència entre explicar-se malament per la dificultat del tema i cobrir d’equívocs la teva explicació perquè després et puguis agafar als punts foscos. Una de les raons per les quals moltes persones s’han activat políticament en els darrers temps és justament per la desconfiança que li generen aquesta mena de discursos fets per agradar a tothom. La Gemma Galdón volia justificar-se, cosa del tot natural, però amb la seva explicació –desvinculant la precarietat de la pobresa- ajuda a la confusió i a aquesta mena de relativisme ideològic que ha enfonsat les esquerres arreu d’Europa.

Per això, trobo que la presa de posició d’Iniciativa aquest passat cap de setmana és una bona notícia. En la seva convenció nacional, els assistents van aprovar per 379 vots a favor, 9 en contra i 49 abstencions el document que guiarà els seus passos en les properes conteses electorals. Segons les declaracions dels seus portaveus, la proposta d’Iniciativa es basa en la consecució d’un estat lliure en el marc d’un estat plurinacional. És preferible que Iniciativa expliqui la seva aposta pel federalisme –per Espanya- que no pas que mantingui la seva eterna indecisió sobre la independència. Precisament, hi ha una crítica sobre la deriva sobiranista que han emprès una part de la societat i de l’univers mediàtic catalans que es basa en l’elogi de la indefinició. Segons diuen els crítics, el debat independentista ha tensat la societat catalana, fent que tothom hagués d’escollir un bàndol o l’altre. Aquests crítics amaguen la veritat: el debat sobre la independència només ha fet aflorar una tensió que existia soterrada.

Hem de celebrar cada vegada que algú marca el seu espai i l’explica netament. Clar que no es pot tenir una posició precisa en tots els casos ni en tots els temes, però en qüestions de fons –i cadascú és lliure d’escollir quines són les seves qüestions de fons- hem de demanar claredat. És estranya, en aquest sentit, la captació de quadres dirigents del PSC per part d’Esquerra. Ernest Maragall, Marina Geli, Joan Ignasi Elena, Antoni Castells, etcètera, van ser alguns dels caps pensants d’una estratègia política basada en les mitges veritats i el “ja ens entenem”. L’Estatut de 2006 era enfarfegat i pompós. Que Esquerra confiï en uns dirigents que han fet carrera en l’autonomisme per aconseguir ara la independència em sembla, si més no, una temeritat. Ja no entro en la incapacitat d’aquests ex socialistes per guanyar el poder dins del seu propi partit –que hauria de fer sospitar a Junqueras- ni en l’oportunisme que els ha fet abandonar el PSC just quan aquest s’està ensorrant. Però convertir aquests polítics en veus autoritzades dins d’Esquerra és com si Convergència tornés les regnes a Macià Alavedra i Jordi Pujol.

Tot això ens recorda que el putairamonetisme no és patrimoni de ningú i que el valor més preuat de la política, i segurament el més inexplorat, és la franquesa.

@josep_asensio

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress