La independència serà d’esquerres o no serà

Llorenc Casanova

Llorenç Casanova

Passada la ressaca de les eleccions municipals, i la conseqüent explosió d’emocions i sentiments que genera un fenomen d’aquesta magnitud, especialment pels bons resultats de la CUP a tot el territori català, és hora d’analitzar i reflexionar sobre l’escenari polític resultant, en clau local, però també en clau nacional i social per entendre la magnitud dels resultats i començar a desgranar escenaris de futur.

Primer element de reflexió i que no pot passar desapercebut per a ningú: el sobiranisme fa un clar gir cap a l’esquerra, i no és una qüestió menor, doncs representa un canvi d’escenari d’importants conseqüències. L’independentisme torna, doncs, al seu punt d’origen: l’esquerra, davant del que semblava, talment com un miratge, un lideratge de CIU del moviment sobiranista. ERC, però també i sobretot, les formiguetes incansables de la CUP s’han situat en el centre polític de l’independentisme sociològic. CIU continua sent la força més votada a Catalunya (tot i que amb un descens d’un 14% dels vots), però l’independentisme d’esquerres ja és majoritari: ERC presenta un increment de vots de l’ordre del 100%, que en el cas de la CUP arriba a superar el 250%. Visualment, el canvi de correlació és doncs molt evident: si el 2011, CIU obtenia el 27,2% dels vots, davant de l’11,2% de la CUP i ERC, a 2015, CIU ha obtingut un 21,5%, davant del 23,5% dels vots de les dues formacions independentistes. I és en base a aquests resultats que cal projectar el futur procés d’independència. L’eix ideològic dreta/esquerra es reforça i continua tenint més sentit i força que mai (lluny doncs, dels cants de sirena de llistes unitàries o transversals, a les quals encertadament no ha caigut ERC). Per tant, si visualitzem un futur escenari d’independència aquest s’ha de construir sobre l’eix d’esquerres i, en aquest camí cal sumar forces emergents com Barcelona en Comú, que, a pesar de la seva ambivalència estudiada, sempre s’ha manifestat obertament a favor del dret a decidir (a l’espera, però de la incidència d’ICV en aquesta qüestió). Una suma de forces necessàries per garantir una majoria social àmplia que avali i legitimi democràticament el camí cap a l’alliberament nacional i social del nostre poble.

En aquest punt cal sumar un nou error estratègic de CIU que ha intensificat en l’escenari postelectoral: situar a Barcelona en Comú o Podemos com un adversari del procés, amb una simplificació barroera i perillosa de la realitat i obviant que l’independentisme d’esquerres és majoritari i més atractiu pels sectors populars, que el relat d’un partit molt tocat per les retallades i els casos de corrupció. L’independentisme de dretes ja no suma nous “adeptes”, i probablement comença a restar.

Segon element: les forces sobiranistes o partidàries del dret a decidir sumen majoria en molts dels ajuntaments de Catalunya. Es reforça així, el projecte defensat per la CUP: el procés d’independència s’ha de construir des de baix, des de la base, per tant els ajuntaments tenen un paper cabdal en aquest procés. I ara, amb l’actual correlació de forces, estan en condicions per a liderar també la construcció d’un nou país: sense dilacions ni excuses, amb generositat política i honestedat, però treballant incansablement per situar tots els agents polítics d’esquerres en el sobiranisme popular, de base, treballant per a i des de les persones. Algunes exeperiències municipalistes corroboren aquest fet: com és el cas de Santa Coloma de Gramenet o Badalona, les ciutats més importants (demogràficamnet parlant) de Catalunya, després de Barcelona i l’Hospitalet, i on la CUP hi confluïa en una aliança amb altres forces d’esquerres i no explícitament independentistes i que expliquen els bons resultats obtinguts.

Tercer element i motiu d’alegria sense contencions: la pràctica desaparició de la sempre molesta PxC i la xenofòbia populista. Catalunya, país de migracions, terra de pas, cal construir-la des de la integració, des de les oportunitats per a tothom, en definitiva, i un cop més, des de l’esquerra. Les exclusions no sumen, sinó que resten. I ara és moment de sumar, sumar i construir.

Quart element: increment de suport del darrer intent de l’Estat espanyol per a garantir el seu relat de la confrontació inexistent entre la població catalana entorn del procés: Ciutadans d’Albert Rivera. Però a pesar de convertir-se en una màquina mediàtica personalista i sense una definició ideològica clara, no aconsegueix el que alguns ja vaticinaven com la fi del PSC. El PSC, contra molts pronòstics i ja adverit pel seu secretari general poc abans de les eleccions, resisteix la constant pèrdua de vots. El PSC s’ha construït com a organització municipalista i ha resistit els forts embats provinents de tots els fronts.

I cinquè i últim element de reflexió: la llengua no es toca! El que, en aparença, eren els grans bastions del PP, el País Valencià i les Illes Balears, amb lideratges centralitzats des de Madrid, han fet figa. El PP, talment com si fos una poma podrida, finalment ha caigut de l’arbre, empès en gran part per un moviment popular que ha dit prou als miserables atacs constants contra la llengua catalana i la immersió a l’escola. Els Països Catalans, a dia d’avui, són ben vius i amb un element vertebrador inqüestionable: la llengua catalana.

Amb tot, ens trobem davant d’un escenari idoni (si més no, en un escenari més idoni que abans de les eleccions municipals) per posar fil a l’agulla en el camí cap a la independència. I no cal esperar més lideratges de CIU, la celebració d’eleccions autonòmiques o assumir dilacions que ja resulten injustificables: des del minut 1 de la constitució dels nous ajuntaments cal començar a empènyer cap a la independència. Des dels ajuntaments, sí, però també i sobretot, des dels moviments populars generats en els darrers anys. Una independència d’esquerres, que, com s’ha demostrat en aquestes eleccions és qui suma majoria, qui aglutina més sectors socials, qui pot posar sobre la taula la construcció d’un país per a les persones i amb un objectiu clar: la plena sobirania (també social i econòmica) del poble català. Però per sobre de tot, i com s’ha demostrat en els darrers anys, serà el poble qui encapçali el camí cap a l’alliberament. Perquè ara (ara sí), és l’hora del poble!

Llorenç Casanova Fernàndez, nascut a Vilafranca del Penedès (1979). Sociòleg i demògraf de formació. Militant de la CUP de Vilafranca del Penedès des dels seus inicis i des de 2009 exerceixo de regidor a l’Ajuntament en representació de la candidatura.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress