La por o la desconfiança

josepasensio
Josep Asensio i Albà

Si res no canvia, el 27 de desembre els militants de la CUP haurem de prendre una decisió que afectarà el curt i el llarg termini de la política catalana. Seria massa llarg d’explicar com hem arribat fins aquí. Els errors s’acumulen. La CUP n’ha d’assumir uns quants. Un possible resum seria que els electors han traslladat el pes del conflicte a un partit anticapitalista. Si no surt bé, serà fàcil convertir en cap de turc el grup més petit del Parlament.

El 27-D no va d’escollir entre Mas sí o Mas no, sinó de veure què té més força: la por o la desconfiança. La por a ser un fre per a la independència i la desconfiança cap aquells que han fet negoci de la llibertat dels catalans. El dilema no és gaire engrescador, però es troba al cor dels fets que s’han succeït els darrers anys. Que els somriures es glacin no té perquè ser una mala notícia. La gravetat del dilema indica que, òbviament, encara no hem guanyat –el triomfalisme ha fet molt de mal. Però també és signe d’haver superat, almenys de moment, una etapa marcada per l’infantilisme.

La desconfiança neix de la inseguretat. Kate Pickett i Richard Wilkinson escrivien al seu llibre, “Desigualdad” (Turner, 2009), que en les societats desiguals costa més confiar en els altres. Se sol confondre la desconfiança amb el ressentiment. Jo no odio Mas. Vivim en un món desigual que veu com s’eixampla l’esvoranc entre classes. Tendim a desconfiar perquè, a més, en un país sotmès, els beneficiaris del repartiment protegeixen l’status quo. És complicat confiar en qui manté les prebendes del poder estatal mentre fa grans proclames que no es concreten en res. Els cronistes d’aquest poder colonial tan bon punt reneguen del pujolisme que van promoure com remarquen la necessitat d’un referèndum pactat. El vent bufa, Godó paga.

La por és una reacció; vital per sobreviure, nefasta com a mode de vida. Només cal recordar les paraules del mestre Yoda. La por porta a la ira, la ira porta a l’odi, l’odi porta al patiment. Un recorregut de dos sentits, el dels temorosos de fer descarrilar el procés i el dels porucs davant la incertesa que s’obrirà si el duem a bon port. El 9-N, la llista unitària i el plebiscit del 27-S es van teixir a través de la por -disfressada sota una eufòria nerviosa. El xantatge funciona sempre que algú té poder sobre teu. La independència hauria de consistir en treure’s de sobre aquest domini extern.

Sé que és difícil posar-se a la nostra pell. Agrairia, tanmateix , que ningú ens tracti com a criatures.

Josep Asensio i Albà és regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú.

6 total comments on this postSubmit yours
  1. No hi ha d’haver por a donar imatge d’unitat davant d’Espanya, encara que sigui un pacte entre diables, i és lícita la màxima desconfiança i duresa en les negociacions durant procés constituent.

    Introduir desconfiança on hi hauria d’haver unitat i tenir por a assumir responsabilitats de govern que obliguin a contrastar les idees amb la hiperrealitat és immaduresa política.

  2. La desconfiança no “s’introdueix”, existeix. L’article tampoc diu que hi hagi por a “assumir responsabilitats de govern”, justament diu el contrari. De vegades s’ha de llegir deixant de costat els prejudicis que portem de casa perquè sinó la interpretació que fas diu més de tu que no del propi text. La immaduresa és pensar que “la imatge d’unitat d’Espanya” és determinant per assolir la independència. Infantilisme és caricaturitzar la única força que vol fets, proves concretes dels passos que s’han de fer, i en canvi idealitzar el relat hegemònic que ens ha dut fins la situació actual -un culdesac. Ridícul és culpar sempre a una part, la més petita, fent-la passar per immadura, pura i no sé què més mentre es beneeix tot el que fan els que tenen les eines perquè això vagi endavant.

  3. Ja estem acostumats a què els polítics de la CUP no es mullin, no ets l’únic, és més, podríem dir que des de fora sembla que sou tots els que no sabeu quina cara fer davant d’un repte com aquest. En aquesta assemblea la CUP no només juga amb la sobirania dels catalans, sinó que també se la juga amb el seu futur com a partit polític.

    Crec sincerament, que el vostre dilema no es Mas sí o Mas no, ni és el de por contra desconfiança, sinó que és: Si seguiu fent crítica reaccionaria i sense concessions ni responsabilitats o si ús passeu al bàndol dels que fan i desfan, dels que es mullen, dels que han de justificar davant de la gent totes i cada una de les seves accions. Aquesta és la vostra por, la que ús porta a la ira contra els que tenen responsabilitats al govern, a l’odi cap en Mas i al patiment del poble.

    La decisió és a les vostres mans i les responsabilitats que en deriven també.

    Tot sovint sentim dir als vostres polítics que la CUP fa la política pel poble i la fa al carrer. Ni el carrer és l’Ateneu ni el poble els seus parroquians.

    Sigueu fidels al vostre eslògan de campanya i GOVERNEM-nos!!

  4. Que algú no faci el que a tu t’agradaria no vol dir que no es mulli, Xavi. Jo justifico les meves accions i me’n faig responsable. Tant de bo tothom fos tan beligerant amb tots els partits com tu ho ets amb la CUP, seria fantàstic. Siguem adults: quan no ens agraden les decisions que prenen els altres no significa necessàriament que siguin equivocades, sinó que responen a anàlisis diferents. Al final semblarà que si opines diferent de la majoria és que ets burru o estàs carregat d’odi, i no és això, company, no és això. De tant en tant s’ha de fer l’exercici de posar-se al lloc de l’altre per entendre perquè fa el que fa. Salut.

  5. Absolutament d’acord amb l’anàlisi.
    El dilema està servit.Es difícil no voler ser un peix mort que es deixa arrossegar per la corrent. A més tenim un problema i és diu falta de mtjans de comunicació.
    No haver pogut explicar bé la nostra posició porta a missatjes com els que hi han en aquest article. Repeticions de les bales llançades pels tertulians convergents. Un drama

  6. És molt desencisador veure com les noves formacions polítiques, les que en teoria han aprés com NO s’han de fer les coses, els partits que estan forjant els nostres contemporanis segueixen actuant sense raó i fent ús del partidisme ranci de sempre. Jo ni milito ni simpatitzo. Simplement observo i sintetitzo. Sap molt de greu veure els debats polítics com una guerra de colors. Grocs contra blaus, taronges contra liles… Els polítics ús mireu uns als altres com si fóssiu sigles amb potes, l’únic que importa és fotre l’enemic. L’únic acord possible és el no posar-se mai d’acord. Foto canya a la CUP perquè m’ha decebut, perquè igual que a altres opcions polítiques, en el seu moment també ús vaig fer confiança i perquè crec que un partit que on s’ha fet fort és als ajuntaments i en la política municipal hauria de deixar-se d’hòsties i de sigles i començar a prendre responsabilitats compartides. Si voleu ser trencadors i revolucionaris aneu pel camí equivocat. El sectarisme polític ja no funciona. Per acabar i fent referencia a la rèplica d’en Marcel, crec que si al segle XXI, quan els joves ja no miren la TV, quan tothom porta un dispositiu de banda ample a la butxaca creus que ús falten mitjans de comunicació… Com diem al Garraf: apaga i vamonos!!

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress