L’amor propi no deixa lloc a les violències

Marta Rius
Marta Rius

Les diferents formes de violència cap a les dones es deriven del menysteniment del primer dret de tota dona: ser la protagonista de la seva vida. Com diu Marcela Lagarde, la major perversió de la cultura patriarcal és que a les dones se’ns ha prohibit l’amor propi. Aquesta premissa es tradueix quotidianament quan, des de petites, som educades per responsabilitzar-nos de les cures de les persones que ens envolten; se’ns ha transmés com ser mares, germanes, esposes quan ni tan sols hem aprés a cuidar de nosaltres mateixes. Se’ns ha imposat procurar per les necessitats dels altres en un acte d’amor incondicional. Sense esperar res a canvi i sacrificant, si no ens ho parem a rumiar, la recerca de la nostra autonomia.

Aquest és un aprenantatge pervers perquè ens fa sentir egoistes quan no estem a l’alçada de les expectatives i no exercim constantment de funcionàries de l’ordre social. Ens sembla que està penalitzat socialment viure amb l’autoconstrucció com a metodologia, sense por, per trencar la dependència i la càrrega feixuga del pes del món sobre les nostres espatlles. És la motxilla invisible que ens manté esclavitzades a un sistema estructural de violències masclistes. Desprendre’ns d’aquesta motxilla, durant el cicle vital de la dona, passa per la lluita política contra la precocitat, és a dir, que no sigui motiu d’orgull que les nenes adoptin el rol principal de cuidadores i passa per desfer-nos de l’obligació adquirida de les àvies a acceptar sense retrets l’explotació física i emocional d’exercir el seu paper en excés.

Segueix essent una fal·làcia parlar avui d’igualtat social, política i econòmica entre dones i homes en una societat que tolera una diferència salarial del 26% i que no es pregunta si seria viable el sistema econòmic capitalista sense la submissió de les dones a mantenir la doble jornada laboral –la remunerada i la no remunerada-. Seria possible, com es pregunta Silvia Federici, que les empreses prosperessin sense la feina invisibilitzada de les dones que, per amor, s’ocupen del creixement i educació sanes de la futura mà d’obra? Els usos del temps segueixen encorsetats en els cànons tradicionals androcentristes, pel que tenir la nevera plena i les camises planxades encara són tasques domèstiques que es computen dins de les hores que dediquen les dones a l’oci.

Igual de violenta és la passivitat social davant la perpetuació de mites, estigmes, estereotips i prejudicis sexistes, a casa, al carrer i a les institucions. Violència és que ens intentin colar una legislació dogmàtica basada en el discurs conservador de la por, que demana a les dones que ens quedem a casa, que no sortim de nit sense anar acompanyades en comptes d’educar als homes a que no violin, no assassinin, ni agredeixin física o verbalment a les seves mares, germanes, dones o amigues.

Violència és convertir en objectes els cossos femenins als aparadors, anuncis i cartells o infantilitzar els drets de les dones, prenent-nos el dret a decidir sobre qualsevol aspecte de les nostres vides. Violència és seguir reproduint els valors de l’amor romàntic, l’heteronormatiu, el que no dóna cabuda a totes les formes d’amor i sexualitat existents -sempre consentides- perquè quan, com i amb qui volem relacionar-nos no són paràmetres que se’ns puguin qüestionar.

El 25 de novembre, Dia per l’eliminació de la violència masclista, hem de recordar totes les formes de violència que generem vers les dones sense una resposta política que defensi noves fórmules que prioritzin l’organització col·lectiva en un marc urgent de discussió sobre quina vida creiem digna de ser viscuda. Defensar l’amor propi de les dones no és una utopia, és un deure.

Marta Rius, membre del Casal de Dones de VNG.

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. Hola! Em dic Maria Tomàs Cano i sóc una alumna 2n de Batx del Miquel Martí i Pol de Cornellà de Llobregat. Estic fent un treball de recerca sobre la Declaració Universal dels Drets Humans respecte a les dones, repasant drets com la llibertat, la dignitat, la ciutadania, la igualtat… comparant-los amb situacions que es fan cap a les dones que no compleixen aquests drets. M’agradaria fer-li una entrevista a Marta Rius o algun altre membre del Casal de Dones de VNG, si pot ser.

    Moltes gràcies.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress