L’ultraoptimisme independentista

Juanma

Juanma Rodríguez

És una evidència que l’11 de setembre és la data amb la que comença el curs polític i, des de fa dos anys, en la que l’independentisme dóna un salt qualitatiu en la pressió social per aconseguir els seus objectius. Ningú pot negar que siguin el sector polític que més gent mobilitza amb uns objectius polítics clars. En termes quantitatius les seves mobilitzacions només són comparables amb les des grans sindicats (que tenen la capacitat de convocar una Vaga General amb cert èxit i arribant a la major part dels sectors) i el Barça quan guanya un títol (trist però cert). La diferència amb la mobilització sindical és el caràcter festiu, la impressió col·lectiva d’haver aconseguit una victòria pel simple fet d’aplegar un milió de persones en una manifestació o una cadena humana.

No hi ha cap dubte que moure un milió de persones ja és una victòria, però només per la demostració de força que comporta. Tot i això, hom sap que les victòries s’aconsegueixen en el moment d’arribar a l’objectiu, a la meta, o quan estàs a prop d’aconseguir-ho. Sembla com si l’independentista, alucinat per veure tanta gent que també vol la independència (i que potser fa dos anys no la volia), pensi que ja l’ha aconseguit. Aquesta alegria, aquest optimisme, el fet de veure’s més fort que ningú i amb la raó absoluta porta en ocasions a negar la realitat: que l’enemic és molt més poderós i que la correlació de forces continua afavorint-lo.

L’enemic té tot el poder polític, l’independentisme només un moviment potent hegemònic a les institucions catalanes però sense els elements clau que sostenen el poder: diners i armes. En realitat, l’actual autogovern no deixa de ser una delegació ampliada del poder central. Potser molts independentistes (els que no són realistes) no han pensat en la potència de l’enemic, que si bé està en una greu crisi encara manté controlada la situació, té capacitat per redreçar-la i no hi ha cap alternativa tangible en un futur immediat. Ara mateix l’única estratègia viable és el desbordament democràtic. Només hi ha una forma de mobilitzar a tota la societat, i que aquesta mobilització tingui un resultat clar sobre l’estat d’opinió de la majoria: el referèndum o la consulta.

De moment ni les massives mobilitzacions han aconseguit que el govern espanyol cedeixi la competència per convocar un referèndum, ni ho farà mai. Tampoc cedirà davant d’una correlació de forces ajustada (o tan poc desfavorable per a l’Estat). El manual de primer d’estratègia diu que quan et trobes en una situació com aquesta t’has de buscar alïats, ja sigui per enfortir-te o per debilitar l’adversari. Buscar alïats, si cal sota les pedres, per aïllar l’Estat i deixar en evidència el seu caràcter antidemocràtic i el caràcter absolutament legítim i popular del dret d’autodeterminació. Si l’independentisme no és capaç de ser atractiu per als federalistes i confederalistes, si no aconsegueix que els sectors que defensen aquests postulats (amb un pes important al moviment obrer) es situïn en el Sí, el No tindrà una força que acabarà decantant la balança. I no és per aixafar la guitarra als independentistes i les independentistes optimistes, sinó perquè la involució, la derrota, sempre és possible.

Juanma Rodríguez. Llicenciat en Història i treballador precari. De l’activisme estudiantil a la militància política i social. Coordinador Local d’Esquerra Unida i Alternativa a Vilanova.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress