Manuel Fernández Márquez

didac_gallego_vert

Dídac Gallego
Manuel Fernández Márquez, mort el 3 d'abril de 1973 per  impacte d'una bala de la policia franquista,

Manuel Fernández Márquez, mort el 3 d’abril de 1973 per impacte d’una bala de la policia franquista,

El 3 d’abril de 1973, per impacte de bala de la servil policia franquista, a les ordres del capital, queia mort un jove treballador de 27 anys, pare d’un nen de dos anys i que feia només uns mesos que havia arribat d’Extremadura a treballar a la Central Tèrmica de Sant Adrià del Besós.

No en sé res d’ell. Ni el coneixia, ni hi havia cap vincle que em pugui acostar a la seva persona. Va deixar de viure perquè va reivindicar quelcom tan evident avui com és la jornada de 40 hores, un augment de tot just l’equivalent a 24 euros al mes, percebre el sou íntegre en cas de malaltia, el dret a reunir-se… Eren reivindicacions elementals. I em treu de polleguera veure la facilitat amb la que ens estem deixant prendre uns drets que han estat tan difícils d’aconseguir, amb sang, suor i moltes llàgrimes.

La historia tindrà molt poc en compte persones com en Manuel. Per això crec és obligació nostra mantenir-ne el record, d’ell i de tantes persones que han caigut al llarg del camí cap a una societat més justa. Fins i tot en molts casos sense plena consciència política, però amb plena consciencia col•lectiva, de classe. Sabedors que els problemes que aparentment són individuals, no deixen d’ésser problemes per pertànyer a una classe, la treballadora, i que són irresolubles si l’esforç no és col•lectiu.

Per aquestes persones, pel seu esforç, per la seva lluita, només ja per elles, cal resistir i no deixar que ens preguin quelcom tan costós. Caldrà reduir el nostre nivell de vida, però no perquè d’altres segueixin vivint millor, i sobreexplotant-nos, sinó perquè millori la col•lectivitat humana.

Un company de treball d’en Manuel va fer un poema, que algú va musicar i que val la pena seguir difonent, atès que al seu enterrament no li van deixar ni tan sols llegir. La lletra, per desgràcia, encara no ha perdut actualitat:

 

Martes 3 de abril de 1973

Ese dia murió Manuel,

Manuel Fernández Márquez,

obrero.

Pero no murió de cansancio,

como morimos muchos.

Pero no de accidente de trabajo,

como seguimos muriendo.

Pero no de hambre y de miedo,

como quisieran que muriésemos.

Murió por gritar

que no quería morir por nada de eso.

Murió por gritar

“Yo soy yo y mis compañeros”.

Murió

por que el único argumento de sus opresores

se le incrustó en el cuerpo

ese martes, ese 3 de abril

teñido en sangre

asesinaron a Manuel, MANUEL FERNANDEZ MARQUEZ

Compañero nuestro.

 

Que l’autor del tret, qui el va manar i aquells a qui defensaven els seus interessos no puguin descansar mai en pau.

Dídac Gallego Serrano. Laboralista.

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. Me acuerdo de ese día como si fuera ayer, estaba estudiando en la escuela de formación del Clot y cuando nos enteramos del asesinato, hicimos una asamblea y salimos en manifestación.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress