Marejar la perdiu

JordiRaymond_vert

Jordi Raymond

El passat 26 de Gener, el Ple de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, va discutir i rebutjar una moció presentada pel grup municipal de la CUP en suport als i les condemnats/des pels fets del 15 de Juny de 2011 a les portes del Parlament, en el marc de l’acció massiva, determinada i pacífica de “Aturem el Parlament”. En la mateixa moció presentada s’instava al Consistori a rebutjar la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem per vulnerar principis bàsics del dret: com la reinterpretació de les proves i els canvis sense judici previ de sentències exculpatòries per una condemna a vuit persones de 3 anys de presó. També es demanava que des de el govern municipal s’instés a diferents ens institucionals a prendre mesures per evitar l’ingrés a presó dels i les condemnades.

La moció va ser rebutjada donat que els vots a favor de la CUP, VEC i el vot crític d’ERC no van ser suficients per contrarestar la força de l’aliança vilafranquina de CIU i PSC més el PP.

Fa gairebé 5 anys d’aquell matí a les portes del Parlament, després de un mes i mig de mobilitzacions massives arreu del país, assemblees als carrers i a les places, d’un intent de desallotjament de la Pça. Catalunya amb milers de persones. Aquell matí del 15 de Juny, les càrregues policials van començar abans de les 8 del matí contra la gent que havia passat la nit a les portes del Parlament, pres per la policia. Tot i això, milers de persones van exercir la lliure expressió, dret emparat i reconegut tot i realitzar-se davant d’un  Parlament,  per mostrar el desacord polític amb les mesures que s’havien de prendre. A més d’expressar una dura crítica política donada la desafecció i distancia generada entre les institucions polítiques i amplis sectors socials, o sigui el poble. A la manifestació es van comptabilitzar diversos ferits i ferides, tots manifestants, excepte un mosso d’esquadra que es va torçar el canell. I és que l’acció policial fou molt dura, amb uns manifestants que ni tapaven la seva cara ni feien res més que cridar i alçar les mans. Aquests dispositiu policial va rodejar la Ciutadella sencera per protegir el Parlament i va “obrir” i “habilitar” una via d’accés al Parlament als i les diputades. Aquesta única via d’accés s’havia de fer caminant i a través dels punts amb major concentració de manifestants. Perquè? Pregunteu-li a Felip Puig. Tots els diputats i diputades van aconseguir accedir al recinte del Parlament sense que ningú prengués mal, més enllà d’algun ensurt i una gavardina pintada. Encara que tots i totes vam veure les fotos i les imatges dels mossos atonyinant despietadament manifestants pacífics, molts diputats i diputades es van prendre la protesta i la reacció de la gent de la protesta com quelcom personal. El Sr. Pere Regull, alcalde de Vilafranca, ho va titllar de “sensació de linxament”. De fet els mitjans de comunicació van descontextualitzar les imatges preses aquell dia i van donar suport a aquesta versió dels fets sostinguda per alguns diputats, que no de tots els grups polítics. L’equilibri de forces dins del Parlament, en el marc del punt àlgid del 15-M, van propiciar una caça de bruixes contra activistes. A la que s’hi van apuntar, la Generalitat, la Fiscalia, Manos Limpias (si, aquell sindicat d’ultra-dreta) i l’Audiència Nacional. L’Audiència Nacional és el Tribunal menys garantista pel que fa als drets dels i les acusades a l’Estat Espanyol, doncs és l’hereu del Tribunal de Orden Público del Franquisme. Tot i les situacions de tall surrealista que es van donar durant el judici, d’allà en va sortir sorprenentment una sentencia absolutòria. No només això, sinó que el Tribunal donava la raó als manifestants pel que fa al dret d’expressió i en culpabilitzava el dispositiu policial de tot l’afer. De fet existeix una guerra de fons dins de la judicatura espanyola entre la caverna i les forces progressistes per tal d’actualitzar la jurisprudència en qüestions de control social i protecció de l’Estat front els ciutadans del propi país i les mobilitzacions socials. En el rebot del recurs al Tribunal Suprem presentat per la Fiscalia, la Generalitat i el Parlament en sortí un resultat fora de travesses, doncs ningú esperava que el Tribunal Suprem es saltés la llei i emetés una sentència condemnatòria sense ni tant sols repetir el judici. Des de fa unes setmanes diversos Consistoris importants del Principat com el de Girona, Terrassa, Manresa o Barcelona s’han manifestat a favor de mocions semblants a la presentada a Vilafranca per tal d’impedir l’ingrés a presó dels 8 condemnats i condemnades.

L’excepcionalitat esperpèntica del cas recau en la negativa d’alguns sectors de CDC i PSC, com els de Vilafranca, a reconèixer que malgrat la seva afecció personal pel fet d’haver sentit el alè dels i les manifestants, que aquella manera de protestar era legítima. Encara que sigui dur ser el dipositari de les queixes i reivindicacions, cal saber separar allò que son sentiments personals del que és polític. O reconèixer errades en el dispositiu policial de Felip Puig. Però la revenja és quelcom personal. Marejar la perdiu és voler comparar una acció realitzada per una bona part de la societat catalana amb un grupuscle d’extrema dreta, com va fer el Sr. Regull. Marejar la perdiu és no recordar l’agressió per part de militants i votants de CIU, encoratjats pels cap del partit, contra en Raimon Obiols a l’any 84, en el marc del cas Banca Catalana a les portes del Parlament. Marejar la perdiu és xerrar de violència en genèric per justificar les condemnes a vuit persones contra les quals no existeixen acusacions ni fets provats de conductes violentes. Marejar la perdiu és posar mil excuses per no reconèixer el fet irregular de la sentencia del Tribunal Suprem. Marejar la perdiu, és com va fer el Sr. Per Regull, que va dir al passat Ple que la violència només la van exercir “petits grups” i després assegurar que el caràcter de una manifestació a les portes del Parlament és violent. Per que marejar la perdiu, per exercir la revenja personal, és acusar de violència a 8 persones remetent-se a suposats actes realitzats per tercers, és a dir condemnar qualsevol persona d’aquella manifestació pel simple fet d’haver-hi estat. Quan el Sr. Pere Regull es va referir a “marejar la perdiu” durant el Ple passat ho feia en el sentit que com que ell va estar allà i es va sentir violentat, òbviament allò és violència i tot allò relacionat amb aquella protesta també és violència. Doncs no Sr. Regull, de la mateixa manera que, vostès els polítics, no son com una mena de vaca sagrada a Nova Delhi a qui no es pot importunar per fer sentir el desacord o el malestar. Vostè no pot escudar-se en la tasca institucional que anava a desenvolupar aquell dia, en l’Estat de Dret i la voluntat popular expressada a les urnes, perquè li recordo que sense manifestacions i expressions de malestar inoportunes hagués estat impossible aquest mateix Estat de Dret. La qual cosa ens recorda que un dels indicadors per determinar la salut democràtica d’un país ve marcat per la incidència de la voluntat popular per mitjà de la forma expressió que sigui, inclosa les manifestacions, no a la que la classe política li convingui. Deixar passar un fets del tot irregulars al Tribunal Suprem o al dispositiu dels Mossos d’Esquadra en aquella jornada, per discordances polítiques o ànim de revenja amb penes de presó contra activistes si que son aquella mena actituds que fan perdre salut democràtica a un país. I té un nom, se li en diu autoritarisme.

Jordi Raymond, activista, sociòleg i condemnat

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress