Mares i militància activa

Bruna

Bruna Alvarez

Fa temps que observo com les dones quan es converteixen en mares, desapareixen de l’àmbit públic,  l’arena política, i també de la militància activa.

Proposo un fàcil exercici d’anàlisi. En la propera assemblea que participeu compteu quants fills i filles tenen les persones que hi assisteixen. Possiblement hi haurà poques persones amb fills o filles, i la majoria seran homes. Per tant, sembla que la maternitat empeny les dones de nou, a l’àmbit privat.

Una possible explicació, serien les lluites feministes dels 80, ja que aquestes es van “oblidar” de les mares. I no és estrany. Veníem d’una dictadura, un temps fosc, on ser mare era la única manera de ser dona en la societat. Fins i tot, les dones que no tenien fills o filles exercien una maternitat social, o bé convertint-se en monges o des de la Sección Femenina.

Aquell feminisme va lluitar per la igualtat de les dones amb els homes, traient les dones de l’àmbit privat i de la llar, i reconeixent-los l’agència per decidir el nombre de fills i filles que volien tenir amb l’ús d’anticonceptius i la lluita per l’avortament lliure i gratuït, que encara continua. I la maternitat es va connotar de tradicionalisme i acceptació del rol patriarcal de submissió a la família.

Però ara, quan les dones són pensades com a iguals, les dones tampoc tenen els fills o filles que volen tenir, ja que els és difícil desenvolupar les seves carreres professionals, qüestió que des de les polítiques públiques s’ha anomenat “conciliació”, amb la intenció que siguin les dones qui conciliin la feina amb les responsabilitats familiars. Però ep!, i els homes-pares? No haurien ells també de conciliar?

Aquest problema es repeteix en la militància política activa. Especialment les mares, però també alguns pares (aquells que assumeixen les tasques de cura dels seus fills i filles), els és molt difícil conciliar la seva vida personal, laboral i ser alhora militants polítiques actives.

El perquè les mares no participen de manera activa en política? Malauradament, no tinc la resposta.

Per una banda, la maternitat intensiva, com a discurs dominant sobre la “bona maternitat”, es basa en pensar i creure que les mares són les cuidadores “naturals” dels nadons. L’embaràs, el part i la lactància justifiquen un llaç mare-nadó, que implica assumir responsabilitats de cura que podrien ser compartides amb els pares-homes de les criatures (un altre dia parlarem de les parelles lesbianes i gays).  Això fa que siguin les pròpies mares qui decideixen retirar-se de la política per dedicar-se a la maternitat. Per altra banda, crec que l’estructura política és poc flexible en horaris i molt presencial. És a dir, es necessita ser-hi d’una manera constant per poder participar de les decisions i formar part de l’estructura. Per tant, sumant aquests dos factors, la dinàmica familiar reprodueix l’estereotip tradicional de dona-mare cuidadora en l’ àmbit privat i l’home-pare proveïdor en l’àmbit públic, i també polític.

Però “allò que és personal també és polític”. Si les dones, especialment les mares, queden invisibilitzades de les estructures polítiques i de la militància activa, no només es perd un capital social molt important (ja que les mares tenen una experiència política i de militància d’anys), sinó que reproduïm l’estructura organitzativa del capitalisme patriarcal, que exigeix temps i presència, contra el qual estem lluitant.

Bruna Alvarez. Sóc persona, mare, companya i antropòloga. Intento entendre les desigualtats de gènere, i especialment faig investigació sobre el tema de les maternitats, en plural, perquè hi ha moltes maneres de ser mare. Treballo al Departament d’Antropologia de la UAB i visc a Vilafranca.

2 total comments on this postSubmit yours
  1. Com a home i pare d’una nena i un nen em sento plenament identificat amb aquest article. Quan et planteges la paternitat des d’una òptica compromesa amb la resta de la família, quan assumeixes tasques i hores de tenir cura dels teus fills que el meu pare ni se li van passar pel cap, de cop i volta xoques amb les estructures carques de les suposadament organitzacions que han de canviar-ho tot.
    A vegades les nostres organitzacions funciones al ritme que marquen les noves generacions post -adolescents que pateixen de reunionitis aguda (reunions o assemblees sobredimencionades per freqüència i durada) que no afecten a la efectivitat i sí, i molt, a la afectivitat.
    Les organitzacions ens exlouen i amb això perden experiència, noves visions i capacitat organitzativa (qui té més capacitat organitzativa que una mare?)

    • És molt interessant el teu comentari, ja que demostra que la qüestió no és només un tema de gènere, en quant a invisibilització de les mares (dones), sinó de totes les persones (mares i pares) que tenen cura dels seus fills i filles.
      Preparem les estructures perquè siguin més inclusives!

1 pingback on this post
Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress