Marques municipals

XP_Jordi Sole

Jordi Solé Blanch

El passat dia 22 d’octubre es commemorava al Vendrell el 40è aniversari de la mort de Pau Casals. Una ocasió per homanetjar al “mestre” en el municipi que el va veure néixer. Una ocasió també per a què aquest mateix municipi pogués captar l’atenció mediàtica d’àmbit local i regional durant uns minuts en nom d’aquesta efemèride. Va ser una jornada farcida d’actes commemoratius. Un dels més emocionants es va viure a la Plaça Nova del Vendrell, on hi ha una petita estàtua d’en Pau Casals tocant el violoncel. Davant l’estàtua es va col·locar una tarima on quaranta violoncel·listes de l’Escola Municipal de Música Pau Casals que s’hi van formar o s’hi estan formant van tocar conjuntament El cant dels ocells. Hi era present la vídua d’en Pau Casals, la Marta Casals, així com d’altres membres de la Fundació Pau Casals (entre ells, en Narcís Serra, vice-president del patronat de la Fundació, l’endemà de la seva compareixença a la Ciutat de la Justícia per l’escàndol dels sobresous a Caixa Catalunya). Els acompanyaven, com sempre passa en aquest tipus d’actes, un nutrit grup de representants polítics locals i comarcals. Al centre de la plaça s’hi va aplegar allò que podríem anomenar “el poble”, majoritàriament familiars dels violoncel·listes que interpretaven l’himne universal…

La Marta va fer un breu parlament, emocionat i intens. Dona d’una voluntat enèrgica i generosa, va dir al públic assistent que lluitaria per fer del Vendrell una autèntica capital de la música. Del que es tracta -deia- és de mantenir sempre viu l’esperit del “mestre”. Mentre pronunciava aquestes sentides paraules, pensava com traduïrien els polítics locals i la mateixa Fundació Pau Casals aquest impuls. El Vendrell disposa, amb el músic, d’una marca. N’hi ha d’altres, vinculades també a personatges il·lustres: l’Àngel Guimerà, l’Andreu Nin, l’Apel·les Fenosa, etc. Una marca, doncs, per a situar el municipi en el mapa. En aquesta competència ferotge que el capitalisme global fomenta entre ciutats i territoris per a generar noves fonts de riquesa (i de misèria), posseir una marca pot donar cert avantatge.

Em pregunto si els representants de la Fundació i dels partits de l’actual govern municipal interrogaran als vilatans per saber què en volen fer d’aquesta marca. El que sabem és que es vol donar un nou impuls al Festival Internacional de Música Pau Casals per a captar-ne un nou públic sel·lecte i cosmopolita. No dubtem que si en Narcís Serra aconsegueix recursos implicant a alguna de les dues-centes famílies de Barcelona que tant bé coneix s’aconseguirà posar el Festival a l’alçada de qualsevol dels festivals d’estiu de, posem pel cas, les terres gironines. És probable també que durant alguns anys es pugui celebrar alguna master class a l’Auditori amb músics de renom internacional, etc. Segur que s’hi destinaran molts recursos per a fer-ho possible. Però de tot això, què arribarà a la gent? Es formaran així noves generacions de músics del Vendrell i arreu de la comarca? Es destinarà algun d’aquests recursos a la seva educació musical? Utilitzar el nom de Pau Casals per a fer-ne una marca té aquestes coses: s’acaba imposant un model classista de promoció cultural.

Potser caldria donar una volta a quelcom massa conegut i de resultats tant previsibles. De moment, al Vendrell, comptar amb noms il·lustres no ha fet més que pujar el deute municipal: queden entre quinze i vint anys per endavant per acabar de pagar l’Escola Municipal de Música Pau Casals o el Teatre Àngel Guimerà, uns centres culturals tant moderns i innovadors com desmesurats. Ja se sap, van néixer en temps de la bombolla immobiliària. I el cert és que no ens val que els nostres fills hi puguin celebrar el concert de música de fi de curs, i que una associació cultural hi pugui representar Els Pastores any rera any. La música i la cultura és alguna cosa més. Reduir-ho tot a simple envoltori, siguin festivals més o menys elitistes o contenidors culturals buits de contingut, és una altra cosa. És merchandising, promoció cultural, cultura de l’espectacle, etc. No té res d’alliberador. I està ben lluny de l’autèntic esperit que plana sobre El cant dels ocells o Terra Baixa. No facin del poble un simple espectador! Més ben dit, no deixem que ens hi facin.

Jordi Solé Blanch. El Vendrell. Doctor en Pedagogia i educador social habilitat. Actualment treballa com a professor en els Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Nét d’una tradició política anònima i silenciada. No té altres pàtries més enllà d’alguns paissatges i certs records.

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. Gràcies Jordi per les teves reflexions. Comparteixo amb tu aquesta visió. Anem convertint els espais estimats en purs aparadors… I.segons com, ens deixem!
    Aniré seguint els teus escrits!!!

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress