Menys donar lliçons i més anar per feina

David Alegre
David Alegre Lorenz

Què ha fet que la CUP sigui acusada d’haver renunciat a un dels eixos precisament centrals del seu discurs com és la independència? Ho sentim en declaracions de membres d’altres sigles i organitzacions, en tertúlies i comentaris a les xarxes… Des del meu punt de vista s’hi barregen diferents qüestions que val la pena abordar.

D’una banda, dins dels diversos sectors independentistes de la societat catalana existeixen evidentment diferents visions de com hauria de ser la futura república catalana, quelcom que molt sovint ve molt condicionat per les condicions materials de cadascú, experiències familiars, mentalitats i, també, per la lleialtat a unes sigles polítiques o unes altres. Aquí es produeix un conflicte d’interessos i de visions de la realitat, quelcom que ens acaba duent a una incapacitat per comprendre a l’altre.

D’una altra, l’independentisme català es troba davant d’una cultura política espanyola forjada en l’esforç permanent i secular per mantenir incòlumes la seva unitat i els seus interessos. En aquest sentit, quan l’Audiència Nacional va imputar per incitació a la sedició a Joan Coma Roura, regidor de Capgirem Vic, o a Montse Venturós, batllessa de Berga per la CUP, per mantenir l’estelada a l’ajuntament en dies de contesa electoral l’estat senzillament va posar en marxa la seva maquinària de poder, basada des de temps immemorial en una política tan pròpia de les cultures imperials com és el divide et impera. L’estratègia és típica, però no per això menys intel·ligent: tensionar a la CUP per mesurar i posar de manifest el seu poder real de convocatòria i mobilització i, al mateix temps, aïllar-la, fent passar la seva defensa dels càrrecs electes i la seva aposta per la desobediència a ulls d’una bona part de la societat catalana com quelcom que encara no toca, com una esbojarrada fugida endavant o, fins i tot, com un suïcidi al que la gent respectable d’aquest país difícilment se sumaria.

Mentre alguns demanen noves eleccions plebiscitàries, reedició de la puta i la ramoneta, i les cúpules d’alguns partits fan gala d’un diletantisme que es fa passar per seny, prudència i saber fer, nosaltres considerem que la independència no s’assolirà sense renúncies personals, sense confrontació, sense mostres inequívoques de rupturisme. En definitiva, sense desobediència. Des de tots els sectors de l’independentisme se’ns ha demanat repetidament grandesa de mires i “estar pel que toca”, però a hores d’ara no és tant a nosaltres a qui ens correspon tenir-la com als que tenen una capacitat real d’incidir a la vida del país en un sentit trencador, ja sigui per la seva situació material o per la seva posició de poder. El problema és que s’espera de nosaltres submissió, com sempre que des dels sectors dirigents i les elits polítiques i econòmiques tradicionals s’ha demanat la participació de les classes populars, i aquesta és una posició que mai acceptarem. Nosaltres ja estem lluitant en el paper que ens pertoca en aquest immens circ en el qual malauradament s’ha convertit el procés de ruptura (el que des de l’espanyolitat rància en diuen «el prusés» en to de mofa), fruit d’uns interessos i uns càlculs polítics partidistes molt allunyats de la voluntat manifestada per una part substancial del poble català el passat 27S.

Certament, davant l’instint de conservació i la por de molta gent, nosaltres tenim poc a perdre i molt a guanyar, perquè molts vivim des de fa anys entre la precarietat i la incertesa. La cultura política de la CUP, a la qual molta gent s’ha anat sumant durant les darreres dues dècades, s’ha forjat en la lluita i militància quotidianes, però també en la soledat i la incomprensió pràcticament permanents de bona part dels nostres conciutadans. Seríem il·lusos si penséssim que això canviarà de cop ara. Però l’amarga realitat és que bona part dels que militem diàriament dins de la CUP som part de la generació més castigada dels últims cinquanta anys, a més a més de la millor formada i molt capacitada en múltiples àmbits de la vida; una altra bona part són pares d’aquesta generació, molts d’ells vells lluitadors antifranquistes i víctimes d’un pactisme entre elits de tant llarga i nostrada tradició a Catalunya. Evidentment no ens faran passar per l’adreçador quan se’ns nega sistemàticament la dignitat i el dret al futur, i menys quan el país que se’ns ofereix està fet de quatre molles llençades a l’aire.

Precisament per tot això no ens doneu lliçons. Això de “primer la independència i després la revolució” és un enganyabadocs pel que no passarem mai, i menys quan veiem que a ulls de molts la qüestió social es resoldrà amb l’arribada de la independència. Res més lluny de la veritat. Sabem que els moments fundacionals són decisius, i més quan es tracta de construir un país nou. Els catalans van sobrats d’experiència i coneixements en aquest sentit, només cal veure la paràlisi permanent a la qual ens condemna un estat espanyol que s’aferra dia rere dia a la sacrosanta constitució de 1978. Per tant, lluitarem amb tots els nostres mitjans per assolir una república catalana on tinguem cabuda real les classes que, no l’oblidem, lluny de les aritmètiques electorals composen la majoria d’aquest país.

David Alegre Lorenz, militant de la CUP de Vilafranca del Penedès

 

 

 

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. A l’últim paràgraf és on hi ha la mare dels ous:
    ” Això de “primer la independència i després la revolució” és un enganyabadocs pel que no passarem mai, i menys quan veiem que a ulls de molts la qüestió social es resoldrà amb l’arribada de la independència.(…) Sabem que els moments fundacionals són decisius, i més quan es tracta de construir un país nou. (…) només cal veure la paràlisi permanent a la qual ens condemna un estat espanyol que s’aferra dia rere dia a la sacrosanta constitució de 1978″

    La dreta catalana ho té claríssim. I després hi ha els badocs….

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress