No ens deixem soles

David Alegre
David Alegre Lorenz

És temps de repensar-nos, de fet ja ho estem fent de manera constant. No obstant, sempre cal desplaçar les nostres mirades en diferents direccions, fer nous esforços per prendre perspectiva respecte a nosaltres mateixes, més encara en un moment històric com el que estem vivint a Catalunya. Al cap i a la fi estem en un d’aquests punts de la història que es donen un cop cada moltes dècades, quan tot el ventall de potencialitats i possibilitats està obert i l’escenari polític, social, econòmic i cultural és tot ell un marc propiciatori per plantar batalla en la lluita per les hegemonies i per dur a terme projectes polítics radicals, revolucionaris i transformadors.

Nosaltres tenim els nostres propis projectes, les nostres pròpies idees, i estem treballant per a dur-les a terme. De fet, ja tenim un paisatge de projectes cooperatius i d’espais propis que ens permet aspirar a un futur diferent i fet per les classes popular, d’acord amb la seva cultura i valors, aquells que ens signifiquen com a persones i comunitats, els que hem heretat de les nostres famílies, els que ens han adoptat i hem fet nostres com a nouvingudes i els que anem fent més grans i més forts només vivint i treballant dia rere dia, entre totes. És per això mateix que convé no perdre mai una perspectiva més ampla en aquest camí inesgotable i incert on la balança encara no s’ha decantat cap a una de les dues bandes. Al cap i a la fi, aquest camí passarà per on nosaltres vulguem, sempre que estiguem juntes i posem els nostres esforços en fixar el rumb, precisament nosaltres, els i les que l’hem de transitar.

I no perdre la perspectiva suposa continuar treballant per la ruptura amb l’estat espanyol des de les comarques, pobles i ciutats de Catalunya al mateix temps que mirem als nostres veïns i veïnes. Parlo d’aquells i aquelles que ens envolten pels quatre punts cardinals, aquells i aquelles situades més enllà de les fronteres artificials imposades per una contaminació política calculada des de fa moltes dècades, però no menys per la pròpia desídia d’unes i d’altres, i sens dubte també per una construcció territorial i institucional artificial que trenca, compartimenta i cerca sistemàticament la confrontació entre nosaltres i la destrucció de la complexa i rica unitat cultural de les nostres terres. Fa cosa d’un mes, sense anar més lluny, es va tornar a denunciar des de la Franja de Ponent, mitjançant les seves plataformes en defensa de la llengua, que les seves comunitats estaven començant a entrar en un procés accelerat de substitució lingüística del català en favor del castellà, la qual cosa suposaria l’extinció de la llengua històrica i pròpia d’aquelles terres, almenys des dels temps de la seva conquesta i repoblació per part de pobladors pirinencs de parla catalana durant l’Edat Mitjana. N’hi ha que es congratulen i feliciten pel que als seus ulls és un signe del progrés –capitalista i globalitzant, per tant homogeneïtzant i anorreant– caminant cap al seu triomf definitiu, un procés al qual han participat i participen els projectes d’estat-nació com l’espanyol, que es pretenen plurinacionals però que en realitat cerquen laminar les diferències i els possibles contrapoders que resideixen en les cultures populars nacionals, enteses aquestes com a manera d’entendre el món i d’organitzar-se socialment de manera diferent respecte d’altres. Per si tot això fos poc, es tracta d’un argument que curiosament solen fer servir aquells pels quals aquesta particularitat de les terres de la Franja –i dic de la Franja podent dir també del País Valencià, de les Illes o de la Catalunya Nord– és una nosa a nivell polític i econòmic, o també aquells pels quals, no sent d’aquestes terres, les seves particularitats i llegat cultural no signifiquen res i, per tant, poques vegades els mereixen cap respecte. D’aquesta manera, es sostenen arguments com ara que no té sentit la cooficialitat del català a Aragó pel fet de no ser una llengua que es parli en tot el seu territori (Pablo Echenique dixit), condemnant al català un cop més –i per extensió a l’encara més oblidat aragonès– a una mort lenta però segura per omissió de les funcions pròpies i necessàries del propi govern del país. Evidentment queda clar que aquest 5% de la població aragonesa que és catalanoparlant no té els mateixos drets i garanties que els i les que són castellanoparlants, encara que sí les mateixes obligacions. Al mateix temps, es perd una oportunitat inigualable per a promoure a nivell social i educatiu la pluralitat i el respecte mutu entre diferents bagatges culturals i tradicions lingüístiques dins d’un territori i de gaudir d’una societat que té la sort d’albergar tot aquest patrimoni. El problema és que evidentment per la major part dels seus polítics i legisladors és una desgràcia.

Jo mateix, que he nascut i crescut a Aragó, a Terol, m’he de sentir dir per activa i per passiva que a Catalunya hi ha adoctrinament a les escoles i als mitjans de comunicació, quelcom que sobta quan el tipus de tractament que es fa de la pluralitat cultural del país veí a les escoles i les principals plataformes informatives aragoneses es basa en el més pur menyspreu, minorització i ridiculització, quan no directament en el buit i l’oblit, mantenint als propis aragonesos ignorants, insensibles o autocomplaents cap a la complexa realitat de la seva terra. I exactament lo mateix passa quan veig que he sigut víctima a la meva terra, Terol, d’un ocultament conscient i inconscient que ha impedit a successives generacions de saber –tot i baixar regularment a València– que hi ha un altre País Valencià amb un altre punt de vista diferent sobre la seva pròpia terra, i que a més a més té una llengua pròpia que està molt viva, encara que hagi de pugnar cada dia per sobreviure. Per això mateix no sorprèn que moltes i molts joves del sud d’Aragó arribin per estudiar als instituts i a les universitats valencianes i es vegin amb cor d’exigir com quelcom lògic i racional que les classes s’imparteixin en castellà, tot i haver-hi dues vies. Al cap i a la fi és la llengua de l’estat compartida per tots i solen ser “quatre o cinc de poble” –per tant “gent tancada” i “poc respectuosa”– els que parlen valencià. Evidentment, quan sortim de l’espai de confort que s’ha creat al voltant dels castellanoparlants a l’estat espanyol, som molt poques les que estem preparades per mostrar-nos sensibles, respectant el patrimoni cultural i la vida social de la terra d’acollida i fent-nos-la nostra. Ningú ens ha ensenyat, moltes vegades ni tan sols ens havien avisat de que havia tot un seguit de mons diferents dins del mateix estat espanyol. Així és com moltes persones ens hem convertit en executores, voluntàries o no, conscients o no, de les seves polítiques de segregació, marginació i homogeneïtzació econòmica, social, cultural i política. I és així també com a ulls de moltes el català de la Franja o el del País Valencià passa a convertir-se precisament en un objecte descontextualitzat o un endarreriment en un món que suposadament camina cap a la plena comprensió lingüística i cultural entre les seves diferents parts, discurs per altra banda ingenu i simplificador fins al punt de ser insultant, perquè pocs dels que l’enuncien hi creuen.

Evidentment, aquests atacs constants contra la llengua i la cultura populars dels nostres països no són més que la punta de l’iceberg d’una maniobra de més llarg abast dirigida a destruir i suplantar tota una concepció de la vida en societat i al buidatge progressiu de les nostres eines i xarxes de decisió territorials. Per això no hem de deixar passar aquesta oportunitat de girar la vista per reinventar-nos, tant des de Catalunya com des de les Illes, passant per la Franja, el País Valencià o la Catalunya Nord, sabent que el futur és nostre, sempre i quan en vulguem prendre possessió. Hem de dirigir la mirada cap a nous horitzons, sobretot per començar a pensar qui som, però també per decidir totes plegades i des de baix, des dels nostres municipis i barris, què volem ser i com ens volem relacionar amb el món que ens envolta, especialment amb aquell més immediat i proper a tots els nivells. Admetre el que ens diferencia dins de la cultura inclusiva que ens uneix no pot ser un problema, sinó més aviat un repte i una oportunitat per repensar-nos i assumir precisament aquesta diversitat com al nostre signe d’identitat més sòlid, positiu i estimat. Tot això passa per descobrir-nos un cop més mútuament, viatjant per les nostres terres i parlant als nostres bars, botigues, places i festes amb la nostra gent; intercanviant experiències, projectes i inquietuds; coneixent el que ja s’està coent a diferents indrets, tot aprenent i prenent part d’allò; impulsant experiències cooperatives conjuntes; restablint el diàleg a tots els nivells; afavorint noves plataformes de trobada i potenciant les ja existents. En definitiva, hem de ser capaços de treure el debat sobre les nostres identitats i sobre la possibilitats de construir un futur compartit molt més enllà dels cercles on és més comú, l’esquerra independentista, i sobretot hem de visibilitzar la necessitat d’aquest diàleg des del respecte i el reconeixement de les nostres particularitats. Està clar que es tracta d’un corrent que mai s’ha interromput, però que no ha transcendit potser suficientment, més si tenim en compte la seva importància per a nosaltres com a individus i comunitats, perquè sols no sobreviurem com a cultura. A més a més ens hem de prendre aquesta tasca seriosament perquè correm el risc de convertir aquest referent en un mer lema o una silueta muda que apareix com un mantra als nostres discursos, reflexions i campanyes. No obstant, aquesta idea mereix més aprofundiment i més cura per part nostra, quelcom que només podem fer nostre amb el descobriment i l’aprenentatge personals i col·lectius.

Així doncs hem de fer esforços per dotar de contingut comú, coral i consensuat aquella façana mediterrània que compartim, estreta i allargada a l’esquerra i punxeguda cap a la dreta, veient quin lloc pot jugar aquest espai en el futur i què ens pot aportar a cadascuna de nosaltres com a individus, però també a cadascuna de les nostres comunitats, terres i països. Sobretot, hem de tornar a donar-nos una oportunitat més, buscant on podem trobar respostes conjuntes a problemes, mancances i amenaces que patim en major o menor mesura per igual, i que urgeix enfrontar amb les eines més eficaces, sortint de l’aïllament, denunciant les agressions i aprofitant-les per posar de manifest la situació d’acorralament a la qual estem sotmeses. D’aquí que la ruptura de Catalunya respecte a l’estat espanyol passi inevitablement per relligar gradualment i democràtica els diferents territoris dels nostres països per les més diverses vies i canals, procés que no només ha de néixer d’una de les seves parts, sinó de totes, i que a més a més ha ser estimulat activament mitjançant tot tipus d’iniciatives. Per això ha de ser una llavor que creixi dins de nosaltres, sempre partint d’aquesta arrelada concepció dels nostres territoris, comarques, vegueries i governacions, un marc de referència, una concepció de la terra i la sobirania d’arrel que ha sobreviscut arreu de les nostres terres malgrat tot. Al cap i a la fi és la mateixa que ens ha de servir com a mesura i pauta per qualsevol projecte compartit de futur, perquè és la que encapçala les nostres xarxes de sociabilitat i espais de decisió fonamentals, la que ens serveix com a referència per organitzar-nos i autogestionar-nos a nivell econòmic, la que ens dota de caràcter i visió del món, aquella mateixa que ha sigut i és cabdal en el sosteniment de les nostres lluites quotidianes. Però més enllà d’això, només en el mirall de les nostres veïnes i els nostres veïns podrem reconèixer-nos i entendre’ns en aquest moment de canvi profund i irreversible que està tenint lloc a la Mediterrània; només això ens permetrà posar els fonaments d’un futur diferent i, per què no, comú, si així ho decidim. Segurament Catalunya no podrà tirar endavant sense mirar més enllà de la Sènia, però tampoc el País Valencià, les Illes, la Franja o la Catalunya Nord com les coneixem i les hem après a estimar podran sobreviure soles dins d’estats que neguen per sistema les seves maneres de fer i ser.

No ens deixem soles, perquè estar juntes és l’únic camí perquè les nostres lluites assoleixin l’èxit, l’únic escenari on la nostra cultura i societat civil podran sobreviure i arribar al ple desenvolupament de les seves potencialitats. Res ha d’aturar el procés que vivim a Catalunya ni tampoc es tracta d’esperar a ningú, tan sols es tracta de mantenir els lligams, refer els que estiguin trencats i construir-ne de nous. Per damunt de tot no ens deixem soles; no ens deixeu soles. Les nostres terres han de seguir sent un espai de resistència tal i com han estat sempre, un contrapoder sobirà dins d’un món on queda molta guerra per plantar, un referent de com s’han de fer les coses quan tot ens va en contra, un punt de trobada per totes i un punt de sortida cap a l’esperança d’un nou començament. Però només podem fer-ho juntes, perquè només així serem prou fortes.

David Alegre Lorenz, militant de la CUP de Vilafranca del Penedès

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress