Nosaltres no som notícia

Ermengol Gassiot

Ermengol Gassiot

El primer dia del Mobile World Congres de Barcelona els assistents van patir embussos i incidències en el transport públic. Alguns van haver d’arribar-hi caminant. Tots suats sota les seves corbates i americanes d’executius del s. XXI. Us imagineu que haguessin arribat tard a la conferència de l’amo de Facebook, per la que havien pagat fins a 4000 € d’entrada? Pobrets! De tot això en van informar, en portada i a les tertúlies, els mitjans de comunicació de l’endemà.

Ho hem sentit reiteradament i n’hem vist tantes imatges que ja cansa.

En canvi, no tinc jo present que els mateixos mitjans ens hagin explicat amb calma les raons que fa setmanes estan movent a moltes persones a moure’s cada dimecres demanant un millor transport públic i menys car. O a aturar alguns trens el dia del Mobile World Congress. Si que ens van dir, ben cert, que el passat desembre l’Autoritat Metropolitana del Transport ha va dictar un augment de tarifes de l’ordre del 5% als títols més habituals. Però el que no expliquen és que plou sobre mullat, que aquesta pujada se suma a la del 2013, i a la del 2012, i a les dels anys precedents. De tal manera que el preu del transport públic regulat per l’ATM de Barcelona s’ha disparat des del 2006 més d’un 50% de mitjana. És a dir, anar a Barcelona des del Penedès és molt més car ara que fa 7 o 8 anys. I també tots els bitllets del sistema tarifari integrat, per exemple unint poblacions de la vegueria.

No, no es tracta només que aquest any ens hagin apujat el preu del transport públic. Es tracta que la pujada ha superat en molt la de l’IPC, que en el mateix període ha sigut de tot just el 25%. I, tant de bo, el problema només fos aquest. En el meu cas, el meu sou ha baixat de manera quasi continuada des del 2008. Ara cobro, ben bé, uns 300 € menys. Però com que no vull parlar de mi en aquest escrit, me n’he anat a buscar dades de l’evolució dels salaris. Segons l’Instituto Nacional de Estadística (INE), entre els anys 2008 i 2011 els sous a Catalunya van pujar un 4% de promig. Tot i que les mitjanes són enganyoses, perquè amaguen la disparitat de comportaments dels salaris dels alts directius, que generalment mai baixen, i el dels contractes no qualificats i precaris, que pugen molt menys, si és que ho fan, podem prendre aquestes dades com a vàlides. Doncs durant el mateix període l’IPC va pujar un 9%, i els preus dels transports un 19,4%.

Casualment, dels darrers anys no hi ha estadístiques oficials. És a dir, ni el govern estatal ni el català no fan públic què ha passat amb els salaris després de l’aprovació de la reforma laboral de febrer del 2012. En canvi, si que ens ho expliquen estudis de la patronal, com ara un recent informe de la Fundació Sagardoy i Addecco. Exposa, entre d’altres coses, que durant quasi dos anys d’aplicació de la darrera gran reforma laboral els sous han caigut de mitjana un 10%. És a dir, que mentre el preu del transport públic ha pujat els darrers anys més del 50%, els salaris han acabat baixant de manera clara, tant en relació l’evolució del cost de la vida com, fins i tot, nominalment. De mitjana, perquè ja sabem que hi ha executius que no pateixen massa la crisi.

Aquests mateixos mitjans tampoc tenen massa interès en dir-nos que durant el mateix període a Catalunya l’atur s’ha multiplicat per més de 3. Que mentre l’any 2007 hi havia 250.000 persones enregistrades a l’atur, ara n’hi ha més de 820.000. I això sense contar les persones que estan optant per marxar a buscar-se la vida fora o que han desaparegut de les estadístiques engolides per la precarietat i el desànim d’enregistrar-se en unes llistes que ja no garanteixen cap tipus de prestació. Prefereixo no pensar com m’ho faria jo si, sense feina ni subsidi, hagués d’agafar el transport públic per anar a entrevistes de treball. Sense treballar i sense diners per anar a buscar feina: un peix que es mossega la cua.

En definitiva, menys gent amb salaris regulars i uns sous cada vegada més baixos hem d’agafar uns trens i uns autobusos que cada vegada costen més. Tot plegat sona a l’empobriment general al que ens estan abocant als països del sud d’Europa. Però potser que calli. Nosaltres no som notícia. Aquests dies la notícia la són els executius amb trajo que han tingut bitllets promocionats per a venir en AVE. Que han pujat en un bus llançadora per accedir al recinte firal de l’Hospitalet i que, per poc, s’han perdut la conferència del tio aquell per la que les seves empreses han pagat 4.000 €. Ah, i també que el Príncep hi ha anat amb la Princesa Letízia.

Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari d’acció social de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress