On vas, Lloveras?

Josep Asensio i Albà
Josep Asensio i Albà

Ja que ens ha tocat viure una mena de postguerra, hauríem d’explicar tant com poguem la nostra versió dels fets per evitar que els vencedors escriguin tota la història. Deixar clar que les reformes que s’han abordat des de diverses instàncies -Brussel·les, Madrid, Barcelona- no és que ens hagin tret de la crisi, sinó que han aprofitat els moments de desconcert i de pànic per desmantellar l’estat de benestar i per posar fi a les garanties laborals dels treballadors. Que aquest mateix pànic i desconcert ens ha dut a una paranoia que alguns, en nom de la creació de llocs de treball, aprofiten per colar-nos uns gols que d’altra forma haurien estat impossibles, sigui la instal·lació d’una pista de gel en una ciutat de la costa mediterrània, sigui la venda de pisos de protecció oficial a una empresa privada.

S’hauria d’explicar que, enlloc de buscar les causes i els responsables, els governs s’agenollen, tal i com diu Naomi Klein a “La doctrina del xoc” (Labutxaca), davant la trinitat del mercat lliure: privatitzar, liberalitzar i retallar la despesa pública. Sense anar més lluny, ho afirmava el regidor de promoció econòmica vilanoví, Gerard Figueras: “volem que l’ajuntament no destorbi a la creació d’activitat econòmica”. Declaracions fetes en el marc de la presentació d’una prospectiva econòmica que l’ajuntament i l’associació d’empresaris del Garraf (ADEG) han elaborat conjuntament i que, segons la web del consistori, ha de constituir la base per a un Pla Estratègic de Vilanova i la Geltrú. Ningú no s’estranya que la patronal i l’ajuntament treballin junts en un pla que afecta el futur de la ciutat, perquè, suposo, s’accepta com a bona la idea que no hi ha ningú millor que l’ADEG per dissenyar el pla de negocis de Vilanova.

Fóra bo que com a mínim, ja que en paguem les conseqüències, no adoptem a més a més el vocabulari dels vencedors de la crisi -i no em refereixo als empresaris de l’ADEG. Hem de saber que les smart cities creixen sobre les llars desnonades de la mateixa manera que les polítiques bussiness friendly van en detriment de les ajudes als desocupats. Per això, desorientats en aquest món absurd, és lícit que li preguntem a l’alcaldessa quin camí vol emprendre ara que la boira s’ha esvaït i el paisatge postcrisi és més nítid. Què vol dir-nos quan pretén carregar les factures de 35 milions d’euros a la ciutadania mentre el director regional del Banc Sabadell fa el fatxenda a les planes del Diari de Vilanova. Quina mena d’història escriu el seu govern que, de tenir una majoria àmplia al Ple, ja hauria venut part de la companyia d’aigües i d’aparcaments, les úniques que tenen beneficis, al millor postor.

Sens dubte, la feina de polític és ingrata, i seria injust esperar d’algú que pensa diferent a tu que actuï conforme a les teves conviccions, però almenys, encara que sigui per criticar-lo, esperem del govern una posició i una orientació clares. En el gabinet de Neus Lloveras consisteixen, potser pels problemes de tresoreria que arrossega des del primer dia, en abraçar qualsevol idea que pugui generar riquesa. Tot plegat, seria comprensible si no fos que recorda massa els anys en què ningú qüestionava el creixement urbanístic perquè tothom -o gairebé- en treia algun rèdit, amb la diferència que avui ni tan sols fa falta que hi hagi un sol resultat, ni un sol indicador en positiu, per deixar en mans dels tecnòcrates el model econòmic de la ciutat.

Josep Asensio

3 total comments on this postSubmit yours
  1. El concepte “volem que l’ajuntament no destorbi a la creació d’activitat econòmica”, del regidor Figueras coincideix amb el que va dir l’alcaldessa al discurs sobre l’estat de la ciutat : “L’Ajuntament no ha de ser un obstacle ni ha de competir amb el teixit productiu..”.
    El reconeixement que l’Ajuntament ara si que és possible que destorbi és d’agrair doncs reconèixer els problemes és el pas previ a posar-hi remei.
    Que el pla estratègic d’activitat econòmic no s’encarregui a una consultora externa és un encert encara que no n’estic segur que hagi estat conseqüència d’una convicció sinó d’una necessitat econòmica.
    Tant de bo es faci el mateix amb la redacció del pla general urbanístic.
    L’ADEG te, com a mínim, la legitimitat de ser una organització empresarial que aplega mil empreses la majoria de les quals micro o autònoms. Entre nosaltres, l’ADEG és mes una associació de treballadors “per lliure” que d’empresaris en el sentit del puro i barret de copa.

    Personalment estic convençut que l’ADEG te la capacitat per a elaborar el pla estratègic i ( important ) la transversalitat necessària per que tingui possibilitats de superar les diferències polítiques i transcendir les legislatures municipals. Ara, també estic convençut que l’economia té comportament caòtic ( en el sentit d’impredictible ) i que planificar-la no vol dir determinarla. .

  2. Em sembla molt bé que consideris l’ADEG ben capaç per elaborar un pla estratègic, però aquí el problema no és la capacitat o no de la patronal per redactar un document; la qüestió en sí és el plantejament de partida, que considera la planificació econòmica com un afer en què les úniques veus autoritzades són les dels empresaris i que parteix de la premissa que l’ajuntament “destorba” a l’activitat econòmica: es comença així i s’acaba acceptant que l’educació o la sanitat han d’estar en mans privades perquè les intitucions públiques fan competència deslleial.

  3. Interessant. El desitjable seria el que dius. A la pràctica les capacitats de l’Ajuntament queden desgraciadament reduïdes per una gestió del personal que no ha esta guiada per criteris d’eficàcia. L’assignació de tasques als treballadors de l’Ajuntament ha estat més condicionada per amiguismes i polítiques de castic que per criteris d’oportunitat. El resultat ha impedit en molts casos que qui desenvolupa una funció no sempre sigui la persona més adequada i això ha representat ineficàcia en el servei i desencís en el treballador.

    La pràctica, ara atenuada, d’externalitzar molts serveis tenia en aquest problema intern una de les principals causes. Les privatitzacions de serveis públics són essencialment perverses i per aquest motiu cal, i aquesta és una tasca important, reconstruir les capacitats internes del sector públic allà on hagin estat dinamitades.

    Mentrestant és raonable reconèixer les limitacions i cercar col·laboracions és acceptable. Cal reconstruir un potencial laboral que a moltes administracions està desolat.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress