“Pasou o que pasou”

XP_marc font

Marc Font i Rimbau

XP_prestige1Jo vaig ser a Galícia aquell fatídic 2002. Hi vaig anar amb un amic a principis de desembre, pocs dies després de l’accident del Prestige, amb la intenció d’estar-m’hi vuit dies col·laborant en les tasques de neteja. Quan vam arribar al centre de coordinació de Malpica, ens van dir que no en necessitaven més de voluntaris (quan hi havia centenars de quilòmetres de costa per netejar), però que si volíem col·laborar, l’única manera de fer-ho era entrant a treballar a sou per l’empresa pública Tragsa. Això si, a canvi havíem de signar un document que ens impedia fer fotos o parlar amb la premsa. Òbviament, no ho vam fer, i vam anar resseguint la costa cap al sud fins que a prop de Corrubedo, ens vam integrar a un grup de voluntaris arribats d’arreu de l’estat.

Els dos primers dies la cosa va anar més o menys bé, però a partir de llavors ens vam adonar que ens enviaven a netejar platges que estaven força netes quan sabíem que altres zones del mateix municipi estaven plenes de xapapote. Finalment, ens vam organitzar i érem directament els voluntaris els qui decidíem on anàvem, després de fer diverses expedicions de reconeixement el vespre anterior. Fins i tot, ens van prohibir entrar en alguna de les zones més afectades, que estaven acordonades i on només hi podien accedir els militars. Uns militars que semblaven més preocupats de que no hi entréssim a fer fotos, perquè no es conegués la magnitud de la tragèdia, que no pas a posar-hi solució.

Jo vaig ser al Parc Natural de les Illes Cíes veient el desastre. Allà ens van fer col·laborar a empitjorar la situació. Ens van fer transportar totes les bosses de la brossa plenes de xapapote que s’havien recollit a la costa, i que com és d’imaginar regalimaven per tot arreu, cap al centre de l’illa, deixant desenes de camins plens d’aquest hidrocarbur tan tòxic. La seva genial idea era que en comptes de retirar les bosses amb vaixell ho farien amb helicòpter. Després d’unes hores fent aquesta tasca, uns quants voluntaris ens vam reunir i vam decidir que no seguiríem participant en aquell desastre ecològic. Dos dies després, un altre grup de voluntaris van haver de fer el procés a la inversa i tornar a portar les bosses cap a la costa, davant la manca d’efectius aeris, i van acabar de contaminar aquell paradís per les aus migratòries.

Jo em vaig emocionar veient les iaies auto-organitzant-se a la confraria d’Aguiño, per fer-nos el menjar i que quan acabéssim de treballar no haguéssim de patir el ranxo que ens preparaven els militars.

Jo em vaig indignar, quan després d’hores treballant, ens arribava a les orelles que la gent del PP feien córrer que els voluntaris érem uns hippies sense una altra cosa a fer, que havíem anat a parar a Galícia a gaudir d’unes vacances pagades.

Jo vaig assistir a una concentració de protesta a Ribeira. I vaig veure com una plaça plena a vessar es buidava en qüestió de pocs minuts, per la por, quan van començar els càntics en contra del PP. Per la por a les represàlies del seu alcalde cacic, que ho observava tot des del balcó de casa seva.

A mi em van fer fora de Galícia. A mi i a la resta voluntaris ens van fer fora del pavelló on dormíem. Un matí ens va venir a despertar un regidor per dir-nos que aquella nit havíem de marxar perquè esperaven un grup organitzat molt gran i que la cinquantena de voluntaris “freelances” no hi cabíem. Jo vaig ser un dels molts que ens vam encarar a aquell regidor que apareixia de bon matí amb americana i corbata i que no s’havia posat el famós mono blanc dels voluntaris ni per fer-se una foto.

Jo em vaig sentir impotent insultant la tele, quan arribat a casa després de moltes hores de viatge, vaig entendre perquè ens havíem fet fora. Als telenotícies hi apareixien Felip de Borbó i Manuel Fraga Iribarne passejant per la confraria d’Aguiño, la cofraria des d’on havíem sortit a treballar més d’un dia i on les iaies ens oferien el seu menjar i suport. Òbviament, els suposats voluntaris amb qui parlaven els dos personatges, davant de les càmeres, no eren tals, només eren militars. Els feia por que algú de nosaltres pogués fer alguna acció o explicar el que estava passant realment a Galícia. El més important era la imatge pública de les autoritats i no pas les tasques de neteja. El més important era que el PP dels “hilillos de plastilina” tornés a guanyar les següents eleccions.

I ara, onze anys després, em voleu fer creure que, com va dir el senador popular Manuel Iglesias Corral, “Pasou o que pasou”? Això mateix és el que també em vol fer creure la justícia espanyola aquests dies. Que va passar el que va passar i que no hi ha responsables. Que no hi ha responsables de la mala gestió de l’accident del Prestige. Que de fet, ni tan sols hi va haver mala gestió. Com tampoc hi va haver mala gestió en les tasques de neteja. I per descomptat, que mai es van prioritzar els interessos polítics per davant de les tasques de neteja. I que òbviament, cap dels seus afins va fer negoci gràcies als contractes amb l’empresa pública Tragsa. “Pasou o que pasou”, això és tot. Cas tancat!

Marc Font i Rimbau

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress