Per cert, tinc nòvia*

Sara Sánchez Romero

Sara Sánchez Romero

Ho confesso, això de veure qüestionada constantment la meva sexualitat per no tenir una parella estable no ho porto gens bé. Us en podria posar uns quants exemples: haver d’aguantar tot tipus de comentaris per no voler apropar-me a cap tio dels que hi havien al bar un divendres a la nit o no somriure quan algun d’ells em fa una proposta (in)decent. De fet, em sembla totalment absurd haver de justificar constantment la relació amb les meves amigues perquè a determinats individus se’ls hi posa dura pensant en el que fem entre nosaltres quan no hi són.

La veritat és que no m’hi esforço gaire en rendir comptes en referència amb qui em fico o no al llit, perquè, en realitat, vol dir que alguna cosa estem fent bé. Sí, que els matxirulos de torn vegin perillar la seva exclusivitat com a procuradors d’afectivitat, amor i convivència, i que ampliem o substituïm aquests lligams incondicionals entre nosaltres en moments en què la precarietat conjugal està a l’ordre del dia, és quelcom revolucionari.

En els temps que corren, construir alternatives no és una opció. Tenim la necessitat urgent de subvertir les relacions afectives i portar la sororitat a l’extrem, deixar de pensar que l’amor romàntic ha de cobrir les nostres mancances emocionals i prioritzar-nos. Sí, acceptem-ho d’una vegada, el príncep blau no vindrà. L’evidència pot semblar aclaparadora, però és que de vegades perdem tant de temps i esforços intentant tenir relacions estables amb les persones que follem que ens oblidem del que val la pena de veritat.

Cuinem-nos, veiem pelis, donem-nos abraçades en les fredes nits d’hivern, fem-nos petons, desitgem-nos un bon dia.

Letizia Roig (@LetiziaRoig) piulava fa uns dies: perquè no em puc casar amb les meves amigues si vull que siguin les meves germanes?. I això em pregunto jo. Només plantejar casar-se amb algú que no sigui la teva parella és tota una declaració de guerra a la societat i a l’Estat, que ens considera incompletes i abandonades si no tenim un home al costat. No ens que ens haguem de casar amb ningú, de fet no cal, però adonar-se’n d’aquesta no-necessitat és la base per construir relacions sanes, lliures de tota dependència emocional i d’engrunes afectives. Quan et posiciones al centre de la teva vida, deixes de suplicar amor i comences a relacionar-te amb els altres des de la confiança i l’auto-estima.

Teixir xarxes ens empodera, ens fa créixer i ens allibera d’aquesta càrrega social autoimposada. El fet de treballar colze a colze amb dones de diferents edats i estatus social, m’ha brindat l’oportunitat, per una banda, d’entendre i de respectar opinions i postures diferents a la meva; i per l’altra, d’adonar-me’n que aquest treball paral·lel entre el procés col·lectiu i el procés personal és retroalimenta. Alhora que jo creixo, ho fan les meves companyes de lluita, i al revés. I aquesta és la grandesa del feminisme i la sororitat, que a diferencia d’altres lluites, prioritza, també, les cures i l’afecte entre nosaltres com a motor de canvi.

En una esfera més personal, equiparar les meves amigues al valor que he donat sempre a les meves parelles m’ha portat a establir un lligam tan resistent, proper i amable amb elles, que no hi renunciaria per res del món. De vegades no en som conscients, però estem recuperant poc a poc allò al que van haver de renunciar les nostres mares, però que les nostres àvies, besàvies i rebesàvies feien tan bé quan anaven a treballar la terra o a rentar la roba al safareig.

Donem-li un grau més. Establim pactes de vida que ens allunyin de la mediocritat afectiva i ens empenyin a construir l’alternativa. Trenquem les fronteres de la normalitat amb dinars a la vora del mar, amb llits que esdevenen llocs de pau i de cura, amb convivències empoderadores a l’extrem, fem-nos fortes. Estimem-nos, trenquem la creença de que hem de competir entre nosaltres, cuidem-nos; però sobretot, responsabilitzem-nos de la nostra felicitat.

L’amor cap a nosaltres mateixes serà sempre la més poderosa de les teràpies.

Seguim.

*em refereixo aquí, des de la més absoluta tendresa, a una persona, en un context i unes circumstàncies personals concretes 🙂

Sara Sánchez Romero és membre de Bullanga Feminista

 

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. Crec que entenc el sentit de l’article i hi ha coses que comparteixo, però m’ha resultat una mica molest que el titular sigui “tinc nòvia” i l’article parli de teixir lligams forts entre amigues… Tenir nòvia té unes conseqüències socials bastant notòries, compte amb equiparar-ho amb la sororitat… No dic que no hi hagi grans paral·lelismes i que compartim part de les violències, però compte amb donar un titular que en certa manera diu “lesbianisme” i després parlar d’amistat forta, que aquest és l’eufemisme amb el que convivim cada dia les lesbianes i que intentem contestar per sortir de la invisibilització brutal a la què ens sotmet.
    M’agradaria que si una és hetero no digués “tinc nòvia”, i m’agradaria que si una té nòvia no fos necessari que digués que és un “vincle fort d’amistat” (com si fora de la relació hetero no existissin ni el sexe ni l’enamorament) per a poder escapar de les conseqüències de dir-se lesbiana
    Ja entenc que l’article va en part de superar la dicotomia parella versus amiga, però ser generalment hetero i reivindicar l’amistat entre dones no té el mateix cost social que tenir parelles dones tota la teva vida. Equiparar-ho o fer aquesta reflexió sense situar-la, sense dir si es parteix d’un lloc més proper al privilegi hetero o al de l’opressió lesbòfoba em sembla com a mínim arriscat, compte amb l’usurpació de discurs…

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress