Per la dignitat

Marcel Martínez

Marcel Martínez

José Saramago va deixar escrit que cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença per l’oblit i s’acaba amb la indiferència.

Demanar unir-se a una querella contra els crims del franquisme no és un acte de venjança personal, ni una posició estètica. És un acte de dignificació col·lectiva, de poder dir que no ens fa por mirar endarrera per a poder mirar endavant.

Assumir els errors del passat, sigui qui sigui que els ha comès, ens servirà per millorar com a societat i construir totes un futur més digne.

Com deia Luther King, la injustícia a qualsevol lloc, és una injustícia a tot arreu. Per tant rebutjar la violència i la repressió política és un acte en el que ens reafirmem en uns valors democràtics compartits, o pretesament compartits.

En el passat ple municipal, varem assistir a una – de moltes més – vergonyosa actuació de la sociovergència vilafranquina. Qui emborratxada de poder negava amb autoritat unir-se a un acte de dignitat històrica com és la querella argentina contra el franquisme.

Escudant-se en el dret de les famílies a la intimitat– com si no volguessin entendre que les accions col·lectives son un conjunt d’accions individuals- fins i tot van rebutjar participar-hi en cas que una família iniciés els tràmits, deixant així desemparats als i les vilafranquines que cerquen dignitat per als seus.

La sociovergència lluny de sumar, resta. Una convergència totalment allunyada de l’independentisme que – miop qui no vulgui veure-ho- ha cedit al nacionalisme espanyol d’un PSC que va fer un discurs que hagués agradat a qualsevol militant de C’s o del PP. La guerra civil, com a conseqüència de la defensa dels drets nacionals i socials del nostre país. I un PSC, antic partit d’esquerres que ja no és aquell partit que prioritzava els espais col·lectius, l’escola pública o les entitats, sinó que s’ha abandonat al neoliberalisme extrem de CiU. A la opacitat i la falta de participació.

El que varem viure en el ple de dimarts és una indignitat, en primer lloc com a regidores, escollides per part d’uns veïns que són contínuament denigrats a la categoria de vilafranquins de segona. I en segon lloc per als propis veïns de la vila. Que veuen com un govern retrògrad i autoritari ha pres el control d’una casa, que pretesament era de totes. Però que cada cop ho és menys.

Marcel Martínez i Mañé. CUP Vilafranca del Penedès

 

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress