Però vostès saben què és el bilingüisme?

Maria foto

Maria Plana

De nou em faig aquesta pregunta, enrabiada de llegir, veure i escoltar comentaris de persones, en general vinculades al món de la política, a propòsit de l’”escola bilingüe”, “el bilingüisme”, etc. Però vostès saben què és el bilingüisme?

No; no dubto que algú ho hagi buscat algun cop al diccionari (sí, el llibre aquell tan gros de consulta, que també es pot trobar en català i que fins i tot existeix a Internet), però el que sé segur és que poca gent ha anat més enllà. De fet, ja és bastant habitual parlar d’allò que es desconeix, però, redundantment, amb molt de coneixement de causa. Les filòlogues i els filòlegs ho percebem, ho veiem i ho sabem des de fa anys. I no volem que se’ns consulti com si de pedres filosofals estiguéssim parlant, sinó perquè coneixem la llengua, l’estudiem, l’analitzem, la investiguem i la vivim en el present.

Senyores i senyors, sabeu que parlar bilingüisme no és tan senzill, sinó que cal especificar-lo? Aquest pot ser individual, territorial o social. Doncs bé, el que podríem identificar en el nostre territori no és pas individual ni territorial. El nostre és el social. En aquest cas, no només es contempla la capacitat personal de pensar i parlar en dos llengües sistemàticament, ni tampoc el fet que a dins d’un mateix territori en una zona es parli i es comuniqui en una llengua i en una altra zona, en una altra llengua (aquesta situació no existeix al nostre país). El nostre bilingüisme és el social, és a dir, que els parlants utilitzem una llengua o una altra per motius comunicatius, socials, etc. En aquest cas, per tant, són completament rellevants els factors administratius i comercials o el pes dels mitjans de comunicació.

Som-hi: Quants canals de televisió existeixen en català als Països Catalans? Quina quantitat de publicitat és en català al territori? Quina és la política lingüística en l’Administració i en les empreses d’algunes zones del nostre país?

Aquests factors contribueixen fortíssimament a la societat a l’hora de comunicar-se i d’identificar-se amb una llengua. I ja us asseguro que el català no en surt ben parat, ni al carrer ni a l’escola. Ja ho sabem. És evident, per tant, que existeix una llengua poderosa (la del poder), que és l’espanyola, i una llengua subjugada, que és el català amb tots els seus rics accents.

Partim, per tant, de la confirmació de viure, en l’actualitat, d’una societat bilingüe (en realitat és multilingüe) diglòssica, pel fet que les dos (i les moltes més) llengües que hi conviuen no tenen el mateix estatus públic ni social. Així, el fet de reclamar en l’actualitat una societat (i una escola) bilingüe ja és una primera paradoxa.

I en un context diglòssic, en diversos estats de minorització lingüística i d’estat d’apartheid o fins i tot d’apartheid, l’escola hi juga un paper rellevant. Per tal d’aturar els processos totalitzadors de substitució lingüística, cal un model d’immersió. I tot i que no és l’òptim, i en l’actualitat ha d’adequar-se a la realitat social multilingüe, és necessari per evitar l’extinció futura de la llengua.

La immersió lingüística a les escoles és i hauria de ser bàsic arreu del territori, i tan sols és un factor més a la nostra realitat social que, recordem que, segueix sent violentament contrària a l’ús de la llengua catalana. A més, contribueix a l’assoliment d’una comunitat inclusiva, sense més ni menys poders per a ningú. Perquè som escola i tenim molta, moltíssima ràbia i Wertgonya.

En definitiva, més enllà de terminologia avorrida per si un no és científica o científic de la llengua, les paradoxes i intents de destrucció completa s’accentuen contra la nostra cultura, que ho és tot, i de la nostra llengua, que és l’eina que la vehicula.

Pensant-ho bé, potser sí que els bàndols polítics que reclamen que l’escola sigui bilingüe en favor de l’espanyol (i no pas d’altres llengües, esclar) coneixen perfectament tots aquests conceptes i senzillament es dediquen utilitzar les poques famílies que fan aquestes reclamacions i a tota la societat que, des de la desconeixença, entén que està a punt de desaparèixer el castellà, no l’espanyol, a les aules. Potser sí.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress