Polititzar el treball social

XP_Jordi Sole
Jordi Solé Blanch

Dia rere dia som testimonis de la precarització social més extrema. Els serveis socials, per exemple, esdevenen els grans depositaris d’històries de vida de centenars de persones que mostren la interiorització de situacions molt precàries que no trascendeixen de l’àmbit de l’atenció particular. Els professionals es veuen comminats a recercar i oferir ajuts que puguin pal•liar situacions d’urgència cada vegada menys excepcionals. Que aquests puguin obtenir una resposta positiva a les tramitacions d’ajuts que sol•liciten no els tranquil•litza. Res d’essencial canvia en la vida de les persones ateses. L’ajut vindrà a sumar-se a l’àmplia llista de sol•licituds que, a l’hora de planificar el pressupost de l’àrea de serveis socials, difícilment farà augmentar la partida per l’atenció a les persones. Una història de vida subprime pot assolir, en el marc de les polítiques públiques locals, la categoria de “xifra estadística” més o menys rellevant d’un exercici contable on no hi cap la distinció entre el valor de les coses i el valor d’un ésser humà.

No són pocs els professionals del camp social que comencen a plantejar si és possible abordar les seves pràctiques professionals des d’un altre lloc. Davant la impotència que genera tramitar un ajut que, en molts casos, es satisfà des d’organitzacions caritatives expressament subvencionades per aquests afers (Càrites repartint paquets d’aliments per mitjà de xecs tramesos des dels serveis socials), hi ha professionals que comencen a explorar les possibilitats d’una acció col•lectiva diferent. Aquest nou qüestionament de la tasca professional no és aliè al nou cicle de lluites que estan travessant les classes mitges i populars d’arreu i que tenen en el 15M un catalitzador de noves formes de politització al nostre país. L’atmòsfera generada per aquell aconteixement està impregnant també les pràctiques dels professionals.

La qüestió de fons que plantegen molts d’aquests professionals mitjançant la transformació de les seves pràctiques no té res de novedosa pel que fa a l’anàlisi que es pot fer des de les ciències socials. Fa molt temps que sabem que les històries de vida particulars -aquelles amb les que breguen els professionals des dels seus serveis- formen part de problemes estructurals molt més amplis. En aquest sentit, el repte es manté vigent: com elevar el “cas particular” a categoria d’assumpte polític col•lectiu, on la resposta individual es revel•la del tot insuficient? Fer-se aquesta pregunta esdevé un primer intent per socialitzar una vida privada que, mentre reclama ser atesa donant resposta a la seva particularitat, fa reconeixible un problema estructural que desborda els límits de l’atenció individual.

No seríem justos si penséssim que aquest sector professional, immers en un procés creixent de burocratització i protocolització de les seves tasques, no feia abans una lectura política del seu encàrrec social. Sempre s’ha reconegut que es forma part de la “mà esquerra de l’Estat” -com deia Bourdieu- per a contenir els problemes socials derivats de les desigualtats i les injustítices. El canvi que podem apreciar ara és que, assumint aquesta lectura (descaradament òbvia) de la realitat, ha arribat l’hora d’adoptar una posició política capaç de ser traduïda d’una altra manera en les pràctiques professionals. No es tracta tant de fer el pas clàssic que va de la presa de consciència a la militància política, sinó de traduir la posició política en un compromís que alteri les pròpies vides i, per tant, les pràctiques professionals. S’obre, així, un nou escenari de qüestionament de les pràctiques que permet donar el salt dels excessos del psicologisme com a principal font discursiva del món professional, amb la seva conseqüent profusió “d’estratègies d’intervenció” amparades en tot tipus de corrents psicoterapèutiques low cost al servei d’un poder que ha esdenvingut, sobretot, poder terapèutic, a la implicació, descobrint allò que d’entrada es presenta com una història de vida individual com un problema comú fruit d’una experiència històrica col•lectiva. Tal i com sosté Marina Garcés a Un mundo en común (2013, Bellaterra), adoptar una posició política que comprometi té més implicacions pràctiques que teòriques o ideològies. Només cal veure la infinitat de pràctiques de base ciutadana que responen a demandes socials de manera més efectiva que no ho fa pas l’Estat. Cal implicar-se en elles com un acte de resistència davant l’expropiació de drets socials a la qual se’ns està sotmetent, no per a substituir els serveis públics per un voluntarisme participatiu d’àmbit local o una iniciativa social mercantilitzada (que és el que volen els enemics de l’Estat del benestar), sinó per articular xarxes de cooperació social i recursos d’autogestió comunitària des d’on poder fer-nos càrrec de les nostres vides i comprometre’ns amb el bé comú. No som il•lusos, el cooperativisme social topa amb limitacions polítiques i econòmiques molt cruentes, però obre una altra manera d’habitar el món, trencant l’aïllament i oferint espais de sociabilitat informal on poder valorar-se els uns als altres mitjançant un compromís radical.

 

Jordi Solé Blanch. El Vendrell. Doctor en Pedagogia i educador social habilitat. Actualment treballa com a professor en els Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Nét d’una tradició política anònima i silenciada. No té altres pàtries més enllà d’alguns paissatges i certs records

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress