Por. París-Raqqa-Zaatari

Mireia Redondo

Mireia Redondo

Em sento fatal, sí. Tinc una caparrassa que no marxa i ahir, ho confesso, vaig plorar.

Vaig plorar perquè durant moltes hores m’han fet pensar que no sóc prou bona, que sóc poc humana o que no faig bandera de la civilització. Les llàgrimes que em queien eren per fets que anaven més enllà dels de París.

Vaig plorar de tant tipa que estic de que ens expliquin sopars de duro sobre passaports ignífugs i casualitats al voltant del G20. Serà que sóc malaltissament conspiranoide i cruel?

Vaig plorar en veure dos coloms en una gàbia minúscula dins un camp de refugiats. Aquells coloms que tant cuiden en tants indrets àrabs i musulmans al capdamunt de les seves cases. Com abans es feia aquí.

Diuen que Damasc sempre estava plena de coloms i que Síria és un dels veritables bressols de la civilització. I això em venia al cap un i altre cop entre imatges de bombes, de caravanes pauperrimes i de sobreactuacions.

Aquesta barreja em va fer plorar com una nena al final d’un cap de setmana terrible. Petita i arraulida per la por.

Por de la confusió i la ferida que genera que hi hagi morts i mortes de diverses categories.

Por de la visualització del lloc que ocupa cadascuna, d’aquesta distribució de seients que queda al descobert quan les persones musulmanes senten que s’han de justificar.

Por de la gran quantitat de gent que se sent més segura quan es fa un bombardeig. Encara més: és un bombardeig sobre indrets ja bombardejats i esparracats.

Por de la certesa que es naturalitza i s’imprimeix la pràctica bèl·lica disfressada de resposta a un despropòsit geoestratègic.

Por de les ignoràncies i les sordeses tant còmodes que ens apuntalen en espais de confort sempre tant verticals i viciosos.

Por. Una por aterradora davant la bufetada: no abandonar privilegis individuals i col·lectius significa consentir. No n’hi ha prou amb tribunes, faristols i 140 caràcters.

Una por atenalladora de no voler utilitzar la paraula. Un alfabet de perversions i parcialitats construïdes al voltant de ‘dolor’, ‘humanitat’ i ‘tragèdia’ que em deixen amb ganes d’empassar-me la tinta i la llengua.

Una por que em fa sentir ridícula, em retorna a la meva responsabilitat i també a la meva petitesa.

Plorava de por. Però no de por a un possible atac que ves a saber. Sentia por de la defensa de la Civilització, la perversa, hostil, depressiva, atònita, poruga i malaurada paraula ‘civilització’. Sento por d’ella, en la que m’enquadren, en la que s’entesten en integrar-me. La temo perquè causa dolor, i tenir-li terror fa mal.

 

Mireia Redondo. Precària visiblement feminista i afiliada de la CGT del Baix Penedès.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress