Qüestionant la vella política

Laia Lopez

Laia López

Dilluns 16 de juny, Jaume Sastre, docent de les Illes Balears, posa fre a la vaga de fam iniciada el darrer 8 de maig, sota l’amenaça de danys irreversibles per a la seva salut. Forçar el govern balear a negociar amb la comunitat educativa, ha estat l’objectiu d’aquest professor d’institut, que com tants altres ciutadans de les illes reclama diàleg en front unes reformes en el camp de l’educació, que amb l’excusa de la crisi, es disposen a desmuntar el model educatiu balear, així com a arraconar de manera progressiva el català.

Gens sorprenentment, i d’acord amb la tradicional manera de fer política del Partit Popular, el dejuni de 40 dies, que ha deixat exhaust el professor de l’IES LLucmajor, no ha estat valorat pel govern de les illes, com a manifestació de neguit suficient per asseure’s a taula. Els representants del poble, que definitivament han “oblidat” l’objectiu primer de la política, han fet orelles sordes una vegada més, als reclams d’aquells pels que treballen. Característica exclusiva de la dreta espanyola? O tendència present en la majoria de partits que conformen el panorama polític de l’estat? A aquestes alçades la resposta ja és més que clara.

La necessitat d’una nova manera de fer política s’ha fet palpable en les darreres eleccions europees, en que la població ha posat en qüestió l’enquistat bipartidisme, i Podemos, un partit de nova creació, ha visibilitzat que els partidaris d’arrencar el problema de soca-rel, no son només quatre. L’escenari dels grans mandataris crescuts pel poder i l’enaltiment de certes lleis (defensades de manera pobra i poc intel·ligent), es barreja amb un clima de crispació i descontentament que fa difícil pronosticar en què es traduirà. La vella política no funciona, la que proposen nous partits més afins als moviments socials, és acusada des dels sectors tradicionals, d’extrema, poc realista i faltada de propostes concretes. Ens trobem en un moment d’impàs, en que la vella guàrdia, apoltronada, no està disposada a cedir ni un mil·límetre del seu poder, mentre els partidaris de noves formes de fer política, creixen dia a dia.

Que els més joves refusin majoritàriament un model constitucional que ni han decidit, ni els afavoreix, no és casualitat. Tampoc ho és que la confiança en la classe política s’hagi esvaït, per a deixar pas al descrèdit d’un col·lectiu que a l’Estat Espanyol, manté masses similituds amb velles formes preconstitucionals. Però quina serà l’estratègia dels grans partits a partir d’ara? Independentment dels dos principals sectors polítics i en un moment en que sembla més clar que mai que el problema no és redueix a una simple crisi econòmica sinó a un model que du implícit l’empobriment general de la població, la ciutadania ha de reclamar un canvi real, que s’estengui més enllà de simples maquillatges.

Laia López Samarra. Tinc vint i cinc anys, sóc llicenciada en Sociologia amb un postgrau qüestions Génere i un màster en Intervencions Socials i Educatives. 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress