Reescriure Sant Jordi des d’una mirada feminista

Mireia Redondo

Mireia Redondo

Ja arribem a Sant Jordi, ja estem entrant en aquests dies en què es comença a confirmar el canvi d’estació; es fan les festes de primavera, les fires al carrer, activitats exteriors. Ja arribem a aquell dia en què cadascuna se’l reapropia i el resignifica a la seva manera: diada de Sant Jordi, diada del llibre, del llibre en català, de la cultura, dels enamorats…En fi, aquell dia que ens encanta per la vida que el travessa: bon temps ( normalment ), llibres, flors, olors. I les recomanacions de llibres. Jo us recomano que busqueu Les tres mares: les arrels matriarcals dels pobles catalans d’Esther Borrell, que cerqueu qualsevol text de l’arqueòloga Marija Gimbutas i que complementeu amb Sota el signe del drac de Maria Mercè Marçal. D’aquesta manera entendreu millor això que us intento explicar.

I és que algunes de nosaltres trobem que hem de destacar el rerefons sexista que té aquesta jornada i que té molta visibilitat en dos punts: el ritual d’intercanvi de regals i la llegenda de Sant Jordi.

Ull, no vull dir que les flors em facin ràbia; de fet les flors, tenir-ne, olorar-les, que me les regalin o regalar-ne ho trobo fantàstic, tant fantàstic com les espelmes d’olor, els àpats compartits o les sorpreses. Vull dir, totes aquestes moixaines entren dins del fet de cuidar-me o cuidar-nos, cosa que és preciosa. Però el fet de regalar flors a les dones i llibres als homes és el que fa ràbia, ja que fomenta i es basa en el sistema sexe-gènere en el qual estem embolicades. No m’equivoco si totes hem pensat ( i parlat ) sobre això. Com que sé que moltes hi hem barrinat, voldria anar una mica més enllà i començaré preguntant-me d’on ve aquest ritual per a entrar en això tant complicat dels símbols.

Qüestionar les relacions de poder , com ho són les patriarcals, requereix, també, explorar els mites i les llegendes en què hem crescut tant com a col·lectiu com de manera personal. Els mites ens condueixen al nucli de l’univers dels significats, les mentalitats i els símbols, i el fet de parlar del poder simbòlic és essencial: és la base, el ciment, de les estructures de l’heteropatriarcat ( i de qualsevol model social desigual ) i per això és tan difícil d’afrontar, perquè estem dins l’imaginari social construït al llarg de segles i segles. I en casos com Sant Jordi ens trobem amb un factor afegit que és el de la conformació d’una identitat col·lectiva. Els símbols, encara que sigui residualment, retenen una certa autoritat perquè provenen -i emanen- del coneixement del medi i la societat, retenen identificacions i classificacions. Al llarg de la història humana s’han explicat fenòmens o configurat conductes a través dels mites i les paràboles, és a dir, les moralines i els coneixements previs que transmeten, han calat després de segles i segles de ser presents entre nosaltres. No oblidem que fins i tot les, muntanyes, els rius, ciutats o pobles tenen els seu propi mite fundacional. Sant Jordi, doncs, no podria escapar d’aquesta aparatositat de significats.

El màrtir

No començaré pel principi sinó que ho faré pel segon capítol, la cristianització de la festa. Sant Jordi és una festa cristiana que se celebra des de fa segles. Es commemorava el martiri de Sant Jordi el 23 d’abril del 303 després de Crist. Aquest màrtir morí a Palestina, assassinat pel fet de ser un romà palestí convers. Precisament en les societats cristianes primerenques orientals fou un màrtir molt estimat i no arribà a la part occidental cristiana fins el temps de les croades. Sant Jordi fou declarat patró dels croats i d’altres ordes militars religioses com els Templers, i sota el fervor de les croades el seu mite s’estengué com la pólvora. L’ambient causat per les croades i el fet que l’església dedicada a ell al lloc on fou martiritzat fos derruïda i reconstruïda diversos cops, van fer que moltíssims creients l’estiméssim, i molt. Així esdevingué patró de ciutats i corones senceres, com fou el cas de la corona catalanoaragonesa. Però què hi té a veure això amb els llibres i les roses?

Ja durant el segle XV es festejava el martiri de Sant Jordi cada 23 d’abril, coincidint amb la fira de la flor i la rosa que es feia a Barcelona també anualment per aquelles dates. A les dones que sortien de la missa pel patró que es feia a la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat se’ls hi regalava una rosa com a símbol de virtuositat i respecte. Era un obsequi només per a les dones que es podien permetre assistir a aquell acte en aquella capella. Per tant no era un regal transversal ni popular, ni ho fou durant molts segles. Ja comencem malament, regalant roses només a les senyores de classe alta. Pel que fa als llibres, no fou fins a finals del segle XIX i inicis del XX, dates en què es començà a commemorar la mort, el dia 23, de Cervantes, Shakespeare i Garcilaso de la Vega, que es regalaven llibres als homes, atès que les dones estaven, en teoria, excloses de tot allò que fos Cultura i espai públic. Els llibres només eren pels prohoms. Elles eren educades en l’adorno, que es deia. No hem continuat gaire bé, aleshores. Fins aquí, tenim costums classistes i masclistes. Però seguim, a veure què més trobem. Explorant els símbols i el significat de la llegenda, les flors, els colors i els personatges, trobarem el seu significat.

La llegenda

Totes recordem la llegenda que ens expliquen des que som ben petites, però és que resulta que aquesta no és exclusiva de la corona catalanoaragonesa; si viatgem a la Capadòcia abans de la cristianització de la zona, ja trobarem llegendes molt semblants. Les faules de la zona ens expliquen que un drac seia sobre la font que abastia d’aigua les poblacions i que només portant un animal per al monstre el podien convèncer perquè és mogués. Va arribar un moment que l’escassetat d’aliments era tal que havien de portar-li també persones. En algunes versions trobem revoltes populars, atès que estaven fartes que ningú de la família reial es sacrifiqués, que assaltaven el palau i portaven la princesa davant el drac. En altres versions totes les classes socials se sotmeten a un sorteig i li toca a la princesa ser l’àpat del drac. En allò que les versions es posen d’acord és que apareix Sant Jordi sobre un cavall blanc i salva la princesa matant la mala bèstia. El rei “dóna” la mà de la princesa a l’heroi i, en alguns llocs, s’erigeix una església jordiana on hi ha la deu, que esdevé curativa.
En totes les versions conegudes el cavaller apareix en un cavall blanc, com el colom de l’esperit sant. Així doncs, el cavall simbolitzaria la fe, el cavaller, el predicador. I el drac, el paganisme. Aquest tres, aquest número màgic, apareixerà en tot aquell relat on el significat és important.

Els personatges

La princesa. Ella és, com les altres donzelles devorades pel drac, verge. L’única diferència és que cap cavaller acudeix a rescatar les dones de la terra baixa i sí sembla que val la pena rescatar la dona de sang reial. Però el que crida més l’atenció és que no té veu, no sabem què vol, no decideix, no la coneixem. Passa de pare a príncep. Hi ha, doncs, una voluntat de fer prevaler la línia paterna i masculina com a línia de reproducció, autoritat i patrimonialitat. Sabem coses d’ella a través del seu trànsit de pare a marit i, de fet, abans d’això només en sabem la por, la indefensió i la dependència. No sé si m’atreviria a dir que és un personatge passiu o estàtic perquè no la conec, però sí que sembla que hi ha la intenció de que sigui vista com a tal.

Hi ha personatges molt actius, sobretot el cavaller, Sant Jordi i la figura del pare com a ens o institució poderosa i decisòria és molt present també. Però vull analitzar el drac. Aquest és malvat, és l’assot d’un poble i devora donzelles i acaba sagnant ferit de mort. Però, perquè un drac?

Doncs tornem a veure que aquest mite no és l’únic en el qual ens apareix un monstre rèptil assassinat per un guerrer. De fet, esdevé una constant: Perseu allibera a l’etíop Andròmeda de la dona serp Medusa; Lancelot assassina al drac per a accedir a la Dama; Apol·lo mata la gran serp de la dea Gaia com ho fa el ferrer basc per a esdevenir Senyor; la deessa mare babilònica representada per un drac ( Tiamat ) fou assassinada per Marduk; la Seth egípcia fou convertida en drac, masculinitzada i esborrada; Mithra de Susa fa el mateix amb la deessa Anahita… Hi ha un fil conductor molt clar: una pila de societats patriarcals tenen com a mites fundacionals o importants l’assassinat del monstre/drac que, curiosament, era una dona o era el guardià d’una dona. Molts d’aquests relats continuen amb casaments amb aquestes deesses domesticades i vençudes, violacions o substitucions ( la més evident és la de la mare dea palestina, coneguda com a Iahu o la Coloma, que és substituïda per Iahvé, i la coloma asexuada i convertida en símbol de l’esperit sant ). En resum, aquestes heroiques gestes guerreres ens estan explicant la fi d’un sistema social concret i l’adveniment d’un de nou, el del guerrer, el del patriarcat. Aquest és el rerefons de Sant Jordi també.

Els canvis són fins i tot visibles en les representacions i la literatura. Si primer Cybele era acompanyada per dues lleones, al final està custodiada per dos lleons; si en principi els braus eren venerats com a símbol de fertilitat i muntats en curses, després foren torejats i sacrificats. Si primerament es tenia en compte el cicle lunar després s’imposaria el solar. I així successivament. Res en el relat de Sant Jordi és innocent ni fortuït. L’aparició de la sang del drac, és sang de mort, cosa que trenca el sentit que se li donava prèviament a la sang. Abans apareixia la trinitat (el pare, el cavall, el guerrer) i ara la reprenc atès que, si en un començament es funcionava amb el cicle de vida anomenat positiu, la trinitat era diferent, basada en les tres fases de la lluna (la lluna nova no es considerava fase) i identificada en els tres estadis de les dones: la jove (relacionada amb la llet i el blanc), la madura (relacionada amb la sang i el vermell) i la gran (relacionada amb el negre i la saviesa). Tot esdeveniment tenia a veure amb creació, part, sang o vida. Això queda substituït per divinitats masculines que són creadores sense embarassos ni parts. Els símbols que eren vistos de manera positiva amb anterioritat com les serps, les granotes, els gats o els dragons, acaben essent caracteritzats de maneres horribles i plenes de tabús.

Pensareu, sí, estàs parlant de deesses romanes, babilòniques o palestines però, que hi té a veure amb nosaltres?

Abans de l’arribada de fenicis, grecs i romans, a la major part de la península ibèrica es rendia culte a la deessa Astarte-Tanit per part dels celtes, els ibers i els lígurs. Era la gran deessa. Es representava amb corves, amb els pits descoberts dels quals brollaven llet o aigua, atès que era la deessa de l’aigua, la llet , la fertilitat, la pluja, el foc….També s’acompanyava amb unes onades a la part inferior molt semblants als faralaes flamencs que porten les dones a la festa de primavera, la Feria de Abril. Durant les festes de la primavera i la fertilitat en què els camps eren beneïts per la sang menstrual de les dones, aquestes portaven vestits de lli amb roses vermelles (com les de Sant Jordi) o palmes (com les de la lunar Setmana Santa) cosides a les robes, atès que aquests vegetals eren els símbols d’allò femení en les cultures iberes i celtes, ligurs i romanes. Amb el vestit blanc com la lluna i la llet, i les rosetes vermelles com la sang, celebraven l’abundor de la terra. Així, ja podem trobar algun rastre entre nosaltres de roses i dones, de deesses que van quedar abandonades pels grans prohoms i que van ser convertides en princeses silenciades. Si volem explorar una mica més en els nostres símbols que denoten la victòria del patriarcat, trobarem que en el mite fundacional català, el de les quatre barres, la sang que unifica i dóna sentit a la comunitat, és la del guerrer que combat l’infidel; o també podem llegir bé un reforç d’aquest mite, que és el Canigó de Verdaguer, en què les goges i fades són expulsades d’aquest mont, el tradicional lloc d’estada de les criatures paganes de la mitologia catalana. I així podríem rellegir usos, costums, danses i llegendes, poant com diria la Marçal dels escrits als marges per a endevinar la nostra història com a dones, la nostra herstory i els símbols que la oculten.

Sant Jordi és el relat romàntic en què el protagonista assassina el drac i s’emporta de premi una princesa cedida pel seu pare, figura d’autoritat màxima. I és antic i internacional, repetit i reproduït com a història positiva i referencial col·lectiva. Potser podríem proposar-nos canviar els rituals i reescriure aquest mite perquè les resignificacions que fem d’aquest festa de la primavera siguin completes. Seguim amb les flors i els llibres, doncs estem celebrant la primavera, però treballem per a donar al drac la importància que té, com ho feu la Marçal.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress