‘Rentrée’

Joan-Gispert-300x180
Joan Gispert

Tot i que encara no ha acabat l’estiu, el mes de setembre és una data que marca el retorn a les nostres obligacions quotidianes. Encara que no sigui l’inici de l’any cronològicament parlant, setembre no té res d’envejar a gener, que sí que és el mes del cap d’any. De fet, es mostren més inquietuds i es marquen més fites al setembre que no pas al gener: per als infants és l’inici de l’any escolar, i per als adults és el moment de fixar objectius per al curs entrant, que poden ser des de fer exercici físic (aquest any sí que anirem al gimnàs dos cops per setmana!) a fer una col·lecció per fascicles dels didals del món. Però setembre també significa el retorn a la feina.

La ‘rentrée’, que algunes en diuen de la tornada a la feina després de vacances per utilitzar aquest mot que els sembla més simpàtic i no tan lesiu, és un dels fets més traumàtics per a totes i tots els treballadors amb seny. Pensem en quants dies tenim de vacances … Un mes? I ara fixem-nos en quants mesos estem treballant … Onze mesos? Si som una mica perspicaços ens adonarem que mentre que hi ha 335 dies que estem a la feina tancades i dient ‘si senyor’, només n’hi ha 30 que estem allí on volem i fent allò que ens fa feliços, perquè, desenganyem-nos, les i els que treballen amb el que volen treballar i amb unes condicions òptimes són ben poques, i per tant, la majoria treballa només perquè necessita els diners per arribar a final de mes (cosa ben legítima, per cert).

Onze mesos de feina front un mes de descans: com a mínim, hauria de ser un cinquanta per cent, oi? Sis mesos ocupats i sis mesos d’esbarjo… Però res, un mes de vacances i a callar.

I tornant a la ‘rentrée’, el pitjor ja no és tornar a la feina, sinó què t’hi trobaràs. Suposant que no t’hagin canviat arbitràriament de secció ‘per a optimitzar més bé les teves capacitats i la producció’, i no hi hagi hagut alguna regulació d’ocupació, ens trobarem amb aquelles companyes i/o companys que sembla que les vacances per a ells hagin començat aquell mateix dia, però a la feina, veient l’entusiasme que irradien. Són aquells que mentre llueixen el seu bronzejat van explicant com són d’esgotadores les humides selves del Vietnam, i l’altre intervé tot mostrant una sèrie de fotografies al seu aparell telefònic de l’apartament que van tenir llogat al bell mig de la sorollosa plaça del Zócalo de la ciutat de México dels Estados Unidos Mexicanos. Entre tanta meravella que han vist els teus companys tu vas deixant anar uns dosificats somriures però, al mateix temps, se’t van arronsant les espatlles i davant el teu silenci algú exclama preguntant-te: ‘i tu què has fet aquestes vacances?’ Humilment, gairebé amb un sentiment de culpabilitat, dius com traient-li importància, com si et disculpessis: ‘res …, vaig anar de càmping a l’Empordà’. Hi ha un segon de silenci, només un segon, però semblen 10 minuts fins que algú més decidit que els altres desembossa la situació deixant anar un: ‘què tranquil, oi?’, amb una cantarella que sembla d’enveja… però tu respires alleugerit com si fos un tímid agraïment, somrius i afirmes amb el cap. Tot i que no deixes de pensar per què han anat al Vietnam si el que buscaven era tranquil·litat. Haver viatjat fins l’Empordà.

Després de les exposicions orals i gràfiques de les vacances, entrarem en les valoracions dels beneficis personals obtinguts per aquests dies de no treball. Hi ha dues frases que manifesten molt bé aquests guanys i que es repeteixen tot sovint, i, sincerament, crec que val la pena que les memoritzem i les deixem anar en el moment oportú, que sempre queda bé. Són les següents: ‘he desconnectat molt’ i ‘he carregat les piles’.

Si ens posem a analitzar-les potser no entendrem massa bé a què es refereixen, doncs la primera parla de desconnexió; per tant podem deduir que prèviament hi ha hagut d’haver una connexió, oi? Jo, personalment, aquí em perdo. La segona parla de carregar piles… per a què?, per a quí?, per a on? Tot i així, deixem-les anar amb convenciment: quedarem d’allò més bé.

Un cop superades totes aquestes converses, en haver emès totes les frases que s’havien de dir i degustar una mena de carquinyolis que ha dut algun cap de no saps massa bé quina ciutat africana, cal que tornem cap a la nostra ocupació exclamant, amb un to que (sobretot!) sembli molt fals, la següent frase: ‘uf, i ara tornem-hi’. Mentre ho dius, els teus ulls es clavaran al calendari i el començaràs a examinar amb molta atenció per tal de veure quan és el proper pont, festa local o patronal que t’allunyi d’aquest lloc tant horrorós.

Joan Gispert. Vila de Gràcia (1957)

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress