Repressors reprimits

XP_Jordi Sole
Jordi Solé Blanch

Diuen que el Sr. Jorge Fernández, l’inefable ministre de l’Interior de la marca Espanya i exgovernador civil d’Astúries en temps de la UCD, va fer un gir radical a la seva vida després d’un viatge a Las Vegas l’any 1990. Ja ho veuen, del casino a l’Opus Dei només els separa una mala ressaca. I el cert és que la història n’està plena de soferts protagonistes que no superen la síndrome Leaving Las Vegas. És conegut, per exemple, el cas de San Agustí (s. IV dC), un dels pares de l’Esglèsia, que tantes vocacions inspiraria. De vida llicenciosa en els seus anys d’estudiant erasmus en la pròspera ciutat de Cartago (“I què era el que em deleitava sinó estimar i ser estimat?”, es preguntava en les seves Confessions), va fer un acte de conversió espiritual després d’abraçar tot tipus de credos quan, sent catedràtic de retòrica de la ciutat de Milà, en una tarda de molts patiments espirituals intentant resoldre el misteri de la Santíssima Trinitat (es descarta la ingerència de drogues) i després de sentir una veu infantil al jardí de casa seva que li deia a cau d’orella “Tolle lege, tolle lege” (Pren i llegeix, pren i llegeix) comminant-lo  a llegir les Sagrades Escriptures, va veure per fi la llum en les Epístoles de Sant Pau, que li ordenaven: “No en banquets ni embriaguesa, no en vicis ni en actes deshonestos, no en disputes ni emulacions, sinó revestiu-vos en Nostre Senyor Jesucrit, i no empreu la vostra cura en satisfer les apatències del vostre cos”. Qui li anava a dir al jove Agustí d’Hipona que, després d’haver-se lliurat a tot tipus de jocs sensuals durant els seus anys d’estudiant, acabaria fent vida monacal per mantenir-se ben lluny de qualsevol temptació mundana?

Sé que alguns no em perdonareu que compari la conversió espiritual d’algú tant anodí com en Jorge Fernández amb la que va esquinçar la vida de San Agustí, que es mereix, almenys, un respecte intel·lectual. Mentre que la crida de Nostre Senyor va inspirar en aquest darrer una extensa obra filosòfica, apologètica i moral de gran importància per a la cultura europea, el Sr. Jorge Fernánez només ha aconseguit convertir-se en un ridícul servidor de l’Estat policial del capitalisme amb l’objectiu de radicalitzar els seus instruments d’atemoriment i control de la societat. Per les seves obres els coneixereu… Però deixem les obres i tornem als homes per entendre les vides que les inspiren. Deixem per un moment de buscar les claus ideològiques per interpretar aquest renaixement del totalitarisme i fixem-nos -encara que simplifiquem-, en la psicologia profunda que ens porta a comparar les vides d’ambdós personatges: quants desitjos reprimits, quants records dolorosos d’una joventut perduda s’amaguen al darrera de tants i tants reaccionaris?

No estem a temps d’arreglar la deriva autoritària de l’actual règim democràtic aplicant una mica de psicoanàlisi a dirigents histèrics. És més, tot apunta que el quadre clínic empitjorarà. El capital és molt llest i sempre va per davant, per això s’ha preocupat de crear en les nostres terres les condicions necessàries que facin possible mantenir vius els impulsos repressors dels nostres governants més mediocres. Pels seus pecats seguirem pagant. Assistirem a noves conversions fruit de la síndrome Leaving Las Vegas en els propers anys. Uns cops serà a causa d’una mala tarda al casino i d’altres per furtius encontres sexuals i amorosos viscuts a Barcelona World o en un desert d’Alcorcón. Temps al temps… No es fiïn, doncs, dels conversos. No es fiïn dels moralistes ni de la gent d’ordre, encara que els hi diguin que vetllen per la seguretat ciutadana. I això val pels salvadors de pàtries, pels nacionalistes autoritaris (d’aquí i d’allà), o per qualsevol regidor identitari, que tant s’exiten amb els cops de porra i les tropes uniformades. Ja han vist que són gent que no saben divertir-se sense sentir-se culpables, o que, ens ho ha ensenyat la història, són simples repressors reprimits, que han fet del seu malestar personal una creuada contra els altres. Ull: aquestes terres estan plenes d’histèrics inhibits, i supuren repressió per tots els orificis del seu cos. No en tenen prou amb els seus patiments mesquins. Si se’ls guarden per a ells, els fa sentir bruts i culpables. Per això han d’empastifar-nos a tots amb la seva merda. Però és bo saber, i sóc conscient que és un mal consol, que mai viuran tranquils.

Jordi Solé Blanch. El Vendrell. Doctor en Pedagogia i educador social habilitat. Actualment treballa com a professor en els Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Nét d’una tradició política anònima i silenciada. No té altres pàtries més enllà d’alguns paissatges i certs records.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress