Res a celebrar

Miguel Angel Gonzalez

Miguel Ángel González

L’historiador barceloní Miquel Izard va publicar l’any 2000 el llibre “El rechazo a la civilización” un assaig amb el qual volia revisar d’una manera crítica la historiografia oficial sobre la conquesta del continent americà. Izard insistia en una tesi que amb els anys han resseguit molts alumnes de la seva escola. La historiografia espanyola dels últims segles, i especialment al llarg de quaranta anys de dictadura franquista, va elaborar un imaginari col·lectiu que encara perdura en l’actualitat: l’agressió occidental als pobles americans com un passeig triomfal d’uns vencedors que van dur la civilització i el cristianisme a pobles bàrbars, caníbals i sanguinaris. La lectura del llibre de Miquel Izard encara se sosté. És ben actual. A les primeres pàgines de l’obra, l’historiador subratlla que el nacionalisme acostuma a crear una interpretació taumatúrgica del seu passat, que sempre presenta com una gesta protagonitzada per reis o polítics que sempre són model de virtut, cabals i honestos; militars que defensen el poble de l’enemic foraster i que mai no assassinen, ni roben o violen; individus benintencionats que malden per civilitzar els natius salvatges i inhumans. Una interpretació que encara perdura d’ençà la pèrdua de les colònies espanyoles durant el segle XIX fins a l’actualitat.

La doctrina del nacionalcatolicisme emanada del règim franquista no va ser cap excepció. Izard també fa referència al fet que el general Francisco Franco va declarar la basílica saragossana del Pilar santuari de la raça i temple nacional el desembre de 1939, pocs mesos després que s’autoimposés el títol de Cap d’Estat a la ciutat de Burgos. L’evocació de la data del 12 d’octubre, consagrada per l’església catòlica per perpetuar la memòria de la miraculosa aparició de la Verge a l’apòstol Sant Jaume porta associada l’efemèride de 1492 en què, segons els apologetes del franquisme, “al alumbrar España un Nuevo Mundo, encumbró la Raza a la más elevada cima a que ha podido ascender ningú otro pueblo del planeta”.

Val la pena resseguir l’empremta de les reflexions d’Izard a l’obra que acabem d’esmentar (i ja m’ho perdonaran, el bon historiador i els lectors, per la recurrència a tocar del plagi) quan reflexiona a propòsit del concepte d’Hispanitat: donar vida als pobles, ensenyar-los a parlar un mateix idioma, a viure idèntics costums i resar un mateix Deu; crear un vincle indestructible d’una unitat espiritual que atresora un símbol d’una predestinació històrica. El professor emèrit, molt vinculat a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, refereix també que en realitat molts països estructuren l’ordenació de la seva vida política i social amb criteris materialistes, d’egoisme econòmic. L’any 2015, l’Estat espanyol no s’oblida de mantenir els ponts amb els pobles llatinoamericans en nom de la llengua i de l’hegemonia econòmica sobre sectors energètics i de les telecomunicacions a còpia de colonitzacions neoliberals estratègiques sobre les quals pivota bona part de l’economia espanyola de l’IBEX 35. Els viatges habituals de Felip VI, José Maria Aznar i Felipe González en són una molt bona prova.

A la memòria encara ressonen les paraules del rei Joan Carles de Borbó expressades durant el lliurament del Premi Cervantes de 2001 a Alcalá de Henares, moment en què el monarca va encendre l’espurna de la indignació política i intel·lectual llegint un discurs preparat pel ministeri de Cultura del Partit Popular que deia de la llengua espanyola: “nunca fue nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. L’afirmació va ser llegida políticament des dels diferents territoris de l’Estat -als Països Catalans tenim bona memòria de la política genocida de Felip V- i va fer fortuna per entendre de quina dubtosa pasta està feta feta monarquia borbònica. No obstant això, els discurs podria haver estat llegit igualment per la resta de pobles del continent americà arrasats a cop de creu i d’espasa, devastats i saquejats, amb bona part de les llengües indígenes totalment aniquilades.

Des de les institucions de l’Estat no s’ha fet cap pas simbòlic encaminat a restituir la memòria dels pobles americans sotmesos al colonialisme espanyol. Ans al contrari, la llegenda de la mare pàtria continua perpetuada.

Miguel Ángel González, Vilanova i la Geltrú

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress