Cultura “naïf”, revolució “cuqui”

Marc Font

Marc Font

L’altre dia, gairebé per casualitat, va arribar a les meves mans el DVD de la pel·lícula “Barcelona Nit d’Estiu”. Es va estrenar l’any passat, i recentment ha estat nominada als tant nostrats premis Gaudí en les categories de millor pel·lícula en llengua catalana, millor muntatge i millor música original. I finalment es va emportar el premi a millor música.

En faig 5 cèntims: 6 històries d’amor entrecreuades que transcorren durant la nit del 18 d’agost de 2013 quan el cometa Rose creua el cel de Barcelona. Hi ha de tot, des del nano que està apunt de fer-se el seu primer petó fins a un futbolista que amaga la seva homosexualitat, passant per una parella que afronta un embaràs de “penalti” o dos ex-nòvios que es retroben i s’adonen que encara estan enamorats. Endavant que no ha estat res.

Haig d’aclarir que ni la temàtica ni els tràilers m’havien cridat especialment l’atenció, però quan vaig saber que alguns companys i coneguts hi havien participat no vaig poder evitar que em piqués la curiositat. Així que, sense més dilació, vaig decidir donar-hi un cop d’ull.

Sofà, bossa de pipes i endavant. 90 minuts.

Déu n’hi do. Vaig quedar descol·locat, un pèl confós. No entenia per què m’havia quedat una sensació tant agredolça ja que, encara que fos una comèdia romàntica, la cosa tampoc havia estat tant dura. Finalment, després de donar-hi voltes, vaig concloure que el que descrivia millor el que sentia vers la “pel·li” era decepció, fins hi tot certa preocupació. Explico perquè:

No sé si és l’efecte “cosmopolitan” de Barcelona o la influència dels últims anuncis estivals d’Estrella Damm, però tots els protagonistes que apareixien a la pel·lícula (TOTS) eren gent molt guapa, amb projectes de vida molt interessants, amb feines realment atractives i amb un cert poder adquisitiu que molts de nosaltres firmaríem de seguida. Vivien en pisos i cases precioses, vestien amb certa classe, de forma moderna i desenfadada i no tenien cap tipus de malícia, excepte en algun moment en que algun d’ells, per amor, perdia una mica els nervis.

En definitiva, eren extremadament “cuquis”. Et queien tan bé i eren tan bonics que només tenies ganes d’abraçar-los (a ells) i de casar-t’hi (amb elles).

La pel·lícula és la que és, el to és el que és, pot agradar més o menys. No tinc cap intenció de discutir-ne la qualitat, jo no sóc qui per fer-ho, mireu-la i treieu-ne les vostres pròpies conclusions. Té mèrit l’esforç que gent tant jove ha fet per tirar endavant aquest projecte amb tant pocs recursos en un moment molt complicat, però hi ha una cosa que m’inquieta. A qui representa aquest film? Qui s’identifica amb aquests personatges? Aquesta és la preocupació que tenen els joves creadors audiovisuals i que plasmen i plasmaran en els seus projectes?

A ningú se li escapa que la situació econòmica, social i política que ens toca viure és extremadament dolorosa. Estem parlant d’un atur desmesurat, d’una reforma laboral que deixa treballadors en una situació cada vegada més precària, d’un deteriorament preocupant dels serveis públics com l’educació i la sanitat, de violència desmesurada al carrer, d’un racisme creixent perillosíssim, d’uns mitjans de comunicació que desinformen d’una forma més aviat perversa, de corrupció, de desnonaments il·legals, de pobresa, estem parlant de lleis extremadament retrògrades com la reforma en la llei de l’avortament, parlem d’atacs a la llengua, al territori… Estem parlant de que tenim el país, parlant en plata, “fet un merda”.

De tot això, afirmo amb cert recel, no en tenen cap culpa els meus companys acabats de graduar que amb tota la il·lusió, esforç, dedicació i molt sacrifici lluiten igual que jo per tirar projectes endavant. Prenc aquesta pel·lícula com a exemple però podria afegir una llarga llista de films i d’altres fets culturals que es fan a casa nostra des de fa temps. El que em decep de tot plegat és que no hi ha cap voluntat de fer cap tipus de reflexió, de mossegar, de combatre, de documentar, de denunciar, de criticar. La nostra societat no s’hi veu reflectida, no hi té cabuda. Potser una part cada vegada més petita sí, no ho sé. Però crec que tanta cultura “naïf” ens està fent molt mal. “Vivís en Matrix”, que deia aquell.

Històricament s’ha associat a la gent del sector o als, des del meu punt de vist malanomenats “artistes”, a les esquerres. Els “artistes” sempre han estat d’esquerres (…?) diu la mitologia popular. Segurament n’hi ha molts que es creuen molt progres, fet que es demostra amb la poca credibilitat i lleugeresa amb la que deixen anar discursets força abstractes quan aixequen premis per aquests mons de déu.

Crec que necessitem urgentment gent compromesa darrere les càmeres, darrere els micròfons, les plomes, etc. Cal convèncer la gent amb talent que tinguin responsabilitat i s’adoni que l’art revolucionari ho és pel contingut més que per la forma. Que la revolució mai ha estat ni serà “cuqui”.

Necessitem urgentment fer-nos grans i veure que, igual que els reis són els pares, “Barcelona Nit d’Estiu” tampoc és de veritat.

Marc Font. Guionista i cubà d’adopció.

7 total comments on this postSubmit yours
  1. Bé, sembla que al final la pel·lícula es va endur només el premi a millor música, en les altres dues categories esmentades va quedar només com a nominada. Disculpes per l’ensopegada!

    • Ja ho hem corregit!

  2. Molt bo, m’has fet canviar d’opinió respecte la peli!!

  3. Marc és possible que t’hagi entrevistat l’escola d’art i disseny de Vic? Em sones i no sé de què. Molt bo el teu article, les americanades estan fent molt de mal a la nostra cultura.

  4. Bones Tania! Doncs no, em sembla que t’has confòs! Salut!

  5. Estupendo artículo, Marc, no he visto la peli pero, por lo que cuentas, es una de esas obras condenadas a pasar sin pena ni gloria por la cartelera…

    …yo creo que esta visión ‘cuqui’ -como dices- de la realidad tiene que ver con que toda una generación de jóvenes ha sido criada entre los algodones del llamado Estado de Bienestar. Cómo van a criticar al sistema si el sistema les ha sido siempre propicio?…Ahora es cuando la zanahoria con que les había estado engañando, a ellos y a sus padres, se agota y puede que en unos años empiecen todos estos jóvenes artistas a desarrollar un espíritu crítico que se traduzca en arte social y rebelde…de momento, es lo que hay..cine frívolo hecho por muchachos sin graves problemas…

  6. Marc; estic molt d’acord amb les teves paraules, sobretot en aquell moment on dius que totes les parelles viuen en pisos bons, i on tots són “guapos”, nois i noies. Suposo que això és una banalització dels clixés de bellesa que molta gent percep i ignora que la bellesa real rau en la diversitat.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress