Rosa per ell, blau cel per ella

Ermengol Gassiot

Ermengol Gassiot

Pot semblar que ara no toca. Que ja fa mesos que ha passat el 8 de març i que en falten encara més perquè torni a arribar. Però mai és tard per parlar-ne, d’un sexisme que ens és quotidià, que ens acompanya cada dia i, potser per aquesta proximitat, ens és poc evident. Jo era una d’aquestes persones que creia que en una bona part dels ambients en els que em movia, de militants de moviments socials alternatius, generalment amb una formació universitària i oficis liberals (encara que no necessàriament en actiu), el sexisme era una cosa que estàvem deixant enrere. I tot i tenir molt clar que al nostre país les dones cobren menys que els homes per la mateixa feina, o que les dones amb feina assalariada fora de casa són percentualment moltes menys que els homes, tendia a pensar que a poc a poc la nostra societat anàvem deixant enrere el patriarcat.

Des que sóc pare aquesta idea ha anat canviant radicalment. L’escola bressol on portem el Roc és un espai femení. No només perquè les mestres són dones, sinó perquè qui cada dia porta i recull la canalla són les mares. Amb alguna petita excepció, cal dir-ho. I l’univers que s’hi crea és absolutament femení. A les reunions entre l’equip docent i les famílies hi van quasi només mares, i és a elles a qui s’adrecen les mestres: que si cal portar fruita aquests dies, bolquers de tant en tant, llençols nets, etc. Ja se sap, són les mares qui controlen tot això, els homes tenim el cap en altres coses i ara no és moment, en una petita escola bressol de poble, de canviar-ho.

No va ser gaire diferent una visita recent a la pediatra perquè el Roc tenia mall de coll. Hi vam anar tots tres, el Roc, sa mare i jo. Tot i que vaig ser jo qui va desvestir el nen i qui li va explicar a la metgessa els símptomes, com si seguís un guió ja escrit, la pediatra es va adreçar en tot moment a la mare de la criatura: té febre?, menja?, li hauríeu de donar …  Un, sense voler-ho, tornava a ser un convidat de pedra. Sí, ja ho sé, és que els homes no tenim el cap per tot això.

No recordo si va ser el mateix dia o un altre quan, a la farmàcia, el Roc va anar cap un estant amb pipes, unes roses i les altres blaves. Les primeres per a nenes i les segones pels nens, tot ben pensat i ben disposat a la botiga. Per un moment em vaig imaginar el Roc amb una pipa rosa i, haig de confessar-ho, se’m va fer ben estrany.

Tot plegat fa palès situacions que el feminisme ens recorda cada dia, però que alguns sectors autoqualificats d’esquerres, que creiem que tenim una bona formació i ancorats en una espècie d’autocomplaença, pensem que ja els hem superat. I, mentre, els homes d’aquests espais deixem que siguin les nostres companyes qui responguin a les mestres, escoltin les pediatres o, simplement, pensin què soparà el nen o que cal portar una muda a l’escola. Tenir un fill implica certs canvis a les nostres rutines, a la militància, a la feina i en l’oci. Tinc la sospita que a molts homes ja ens va bé que siguin les nostres companyes qui estiguin més en aquest món, tant femení, de les criatures. Tot hi porta, és ben cert. Però potser nosaltres hem de ser una mica més actius i no conformar-nos-hi en una actitud que, d’altra banda, no deixa de ser còmode i ens permet mantenir més una mínima normalitat en els altres àmbits de la nostra vida, més que el que poden fer les nostres companyes. També nosaltres podem interpel·lar a la pediatra o recollir el nen a l’escola, fer per anar a la reunió amb l’equip educatiu o, simplement, mirar d’estar algunes tardes a la plaça després de les 5h.

Aquesta espècie de “micropolítica” també és cosa nostra, dels homes. I potser algun dia no ens estranyi pensar en una pipa rosa per ell i una de blava per ella perquè, posats a pensar-hi, quin mal hi ha?

Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari general de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública.

5 total comments on this postSubmit yours
  1. Ben dit!

  2. El 8 de març és una data per visibilitzar les desigualtats que imperen en aquest món patriarcal i masclista i en la nostra cultura. El feminisme és una lluita de cada dia, de sempre. Una lluita amb tu mateixa i una lluita constructiva de cara al món. És militància, és un modus vivendi. El fet de tenir una criatura visibilitza més clarament tot allò que encara tenim darrera: els rols tradicionals que se’ns han marcat des de petites, quan a les nenes els hi donaven nines i als nens accion mans. Quan elles jugaven amb cuinetes i ells amb lego.

    És necessària la coresponsabilitat entre pares i mares, perquè així en el món laboral no es premiarà en major mesura als homes com es fa ara (ja que ara s’entén que encara que ells tinguin criatures això no suposa un handicap per la feina perquè ja se’n cuida la mare) I elles optarien a ascensos i demés en igualtat de condicions.

    Un dato interessant que mostra tot el que ens falta avançar encara. En el govern paritari del PSOE de 8 ministres dones i 8 ministres homes, les primeres tenien una mitjana de criatures de 0’62. I ells una mitjana de 2’75. Això mostra com si les dones volen progressar professionalment han de renunciar a la vida privada i familiar, mentre que ells, al no tenir tantes responsabilitats en l’àmbit de la llar, poden fer carrera professional i tenir família.

    Falta molta lluita. I masses vegades, les esquerres, que es creuen lliures de tot prejudici sobre aquest tema malgrat no tinguin formació sobre el mateix, són les primeres que posen pals a les rodes per avançar.

  3. Al Marçal li vaig comprar una pipa rosa i la mar de content 🙂

  4. Què passa si des de l’escola es truca al pare per convocar l’entrevista amb la mestra? una amiga ho va fer i només amb això ja va aconseguir que es moguessin coses, és a dir, que més pares (homes) anessin a les entrevistes. Aquest petit gest el podem fer en moltes coses quotidianes i segur que provoca canvis.

  5. Sóc del monjos, poeta, feminista i mare. El teu article és un article esperat, perquè fa molt temps que vivim en una realitat alternativa com si ja haguéssim vençut totes les batalles, en quant a la literatura et diré que les dones encara estem lluny de ser iguals als homònims masculins, es per això que vaig fer una antologia de dones perquè som incloses en les antologies mixtes un dos per cent (es a dir per cada llibre hi han dos dones quan en som moltes més) més aviat per que no sigui dit que per un interès veritable de paritat. En quant a mare, el meu fill que ara te 9 anys, va demanar als set per reis una cuina,una cuina!, la familia se’m va alçar en pes: una cuina? això es cosa de nenes! doncs vol una cuina, i el ferran adrià es un tiu! vaig dir, ara fa polseres amb gomes amb les nenes, i les nenes juguen a futbol amb ell, i tots son mes o menys una massa de nens capaços de compartir estones junts fent el que calgui. El sexisme es cosa dels grans, al festival de sant jordi, els nens anaven vestits de hawaians molt monos amb pantalons i collarets, i les nenesvan haber de portar uns cocos als pits, i jo vaig ser la unica mare d’un nen que vaig dir perquè han de portar cocos! fins que els grans no ens plantem a tots els ambits, el mon continuara sent sexista, perque les dones som un estudi de mercat molt profitós per les empreses. els interessa mantenir-nos diferents.Només amb compreses i tampax, paguem un 21 per cent d’iva, percebem molt menys i en canvi contribuïm molt més.
    Gracies per aquest article”!

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress