#RTVVnoestanca

Miguel Angel Gonzalez

Miguel Ángel González

Si la política fos una ciència exacta, amb el tancament de la Ràdio i Televisió Valenciana s’hauria de cloure el període més llarg de precarietat democràtica al País Valencià des de l’acabament de la dictadura franquista. És factible que sigui així, que el sistema mafiós imperant al Sud tingui els dies comptats: però això no vol dir que sigui amb total seguretat, o que tota aquesta femta corrupta acabi pagant judicialment tot el mal que han fet.

Ara per ara, el president de la Generalitat Valenciana i la resta de senyores i senyors imputats deuen estar patint un atac de nervis, provant de trobar l’interruptor per tancar les emissions de la radiotelevisió autonòmica ràpidament, abans que arribi el Nadal, com vam fer amb les emissions de Televisió de Catalunya. El vaixell s’enfonsa i les primeres rates, els cinc consellers de RTVV del Partit Popular, han intentat controlar i sufocar l’incendi informatiu d’una nau (després d’abandonar-la durant unes vint-i-quatres hores) actualment autogestionada pels periodistes de la casa, homes i dones fins ara emmordassats i lligats de mans que, tot s’ha de dir, tampoc van fer gran cosa per descordar-se la censura durant els últims quinze anys; temps en què Canal 9 es va convertir en una gran menjadora de la qual vivien amics i coneguts, creadors d’opinió espanyolitzada i de realitats paral·leles doblegats al criteri de la gran família mafiosa que agraïa els serveis prestats. L’entramat Gürtel també diposità els tentacles dins del canal, fent negoci amb la cobertura de la visita de Benet XVI a la ciutat de València i col·locant part dels seus homes clau de la trama al Consell de la RTVV. Mentre la radiotelevisió creixia, el deute de la corporació i la plantilla s’ampliaven amb l’arribada de nous paràsits de la cosa pública i l’audiència anava minvant fins assolir límits ridículs. Aquella gran maquinària propagandística que bandejava els escàndols de corrupció i ocultava les raons de l’accident de metro de València, ja no tenia cap sentit. La readmissió de mil treballadors afectats per un ERE, obligada per la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià, ha catalitzat la decisió del govern de la Generalitat Valenciana de desfer-se d’una joguina que creia seva i els hi havia deixat de funcionar: ni servia d’altaveu ni, tan aprimada de pressupost, podia provocar noves temptacions corruptes.

Les conseqüències encara no les acabarem de veure a curt termini tot i que les enquestes electorals apuntin a una davallada de la màfia organitzada popular. No obstant això, de mica en mica assistim a entreveure alguna espurna de desvetllament en la societat valenciana: des de la primavera docent fins l’augment de popularitat de Mònica Oltra i de Compromís pel País Valencià passant per la dignitat incorruptible dels familiars de les víctimes de l’accident de metro de València, que mai no han defallit buscant veritat i justícia. La rebel·lió dels periodistes de la radiotelevisió pública valenciana a la qual ens hem referit abans ha estat l’últim corol·lari (esperant impacientment que n’hi hagi més en un futur proper): des de fa quaranta-vuit hores Canal 9 s’ha convertit en un miracle informatiu, en allò que hauria d’haver estat des del primer dia de la seva fundació. Hem sentit l’emoció de sentir les cançons de l’Ovidi i d’Aspencat, els representants de l’Associació de Víctimes de l’accident de metro de València i de la PAH d’Alacant, opinions i terminologies (Països Catalans!) que mai no havien estat permeses per una màfia que es vantava de ser molt democràtica i havia creat un món de cartró-pedra paradisíac, farcit de circuits de Fórmula I, aeroports per a conills i bitllets de loteria que sempre tocaven.

Des del Principat, tot i que la situació de manipulació informativa no ha estat tan escandalosa (però n’hi ha hagut, i encara n’hi ha) emplacem als periodistes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a que actuïn de la mateixa manera, buscant pluralitat sense aplegar-se als criteris del poder: no fos cas que algun dia vinguessin maldades.

Aquests dies hem comprovat com el vicepresident de la Generalitat Valenciana fugia de les preguntes d’un periodista incòmode que el perseguia en sortir de les Corts Valencianes: la por havia canviat de bàndol i els periodistes i la ciutadania prenien durant l’últim cap de setmana els carrers de Castelló, València i Alacant en un gest de dignitat col·lectiva. Sap greu que aquesta aposta per la informació de qualitat en català al País Valencià hagi arribat tan tard, ara que agonitza RTVV; però celebrem l’obertura d’aquest parèntesi de valentia: no s’hauria de tancar mai.

Miguel Ángel González Ayala (Vilanova, 1977) és llicenciat història i articulista

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress