Seguim jugant al joc de les cadires o canviem el mobiliari?

Oscar Mendoza

Òscar Mendoza

El principal escull que encalla la negociació són els pactes interns de JxSí, no posicionaments suposadament enrocats de la CUP.

Si fem cas de la premsa publicada, les negociacions per a la conformació d’un nou govern de la Generalitat es troba en un atzucac per la negativa de la CUP d’investir Mas president. No és exactament així i considero que el principal escull de les negociacions són els pactes interns de Junts pel Sí, que responen encara a un repartiment del pes que tindran CDC i ERC al futur govern en una lògica merament autonomista.

El pacte fundacional de Junts pel Sí inclou un full de ruta, uns aspectes programàtics i, també, un repartiment percentual en les llistes electorals entre els dos partits que formalitzen la coalició. Així, CDC decideix el 60% dels llocs de la llista electoral (entre els quals hi seran els Demòcrates de Catalunya, escindits d’Unió); ERC decideix el 40% (entre els quals hi seran els de Moviment d’Esquerres, escindits del PSC).

Després de les eleccions s’inicien les converses entre JxSí i la CUP. Es comença pel famós “el què, el com i el quan” abans d’abordar “el qui”. Els primer fruit de les converses és la Declaració que aprovà el Parlament el 9 de novembre i el seu annex. Tot i que l’opinió pública (i publicada, i afí a les forces que sustenten el govern en funcions) ha escampat que el contingut de la Declaració i l’annex és una concessió programàtica de JxSí a la CUP, la veritat és que el seu contingut bàsicament inclou el full de ruta i els aspectes programàtics del pacte intern de JxSí. Hom podria admetre que el moment de l’aprovació va ser una concessió a la formació de l’esquerra independentista, però en cap cas el seu contingut.

Aprovada la Declaració i l’annex, la negociació passa a un altre estadi que aborda la conformació d’un nou govern. Malgrat que el focus mediàtic està directament en el qui, destacant la negativa de la CUP a investir Mas president, cal tenir en compte dos aspectes que tenen més importància que el personatge en qüestió.

El primer aspecte és la pròpia figura del president. Es diu que la CUP te una mena de mania personal en aquesta qüestió i no és així. La CUP es nega a investir Mas president pel que representa el seu passat (no tots els mals vénen d’Almansa, com encertadament titula el seu llibre el company Toni Rico) d’aplicació de polítiques neoliberals i de ser dirigent d’un partit que ha estat esquitxat per la corrupció i, també, pel que pot significar en el futur un home que s’ha caracteritzat per ser “l’home del pacte”. En el record la nit del 21 de gener de 2006, en la qual Artur Mas (a l’oposició, essent president de la Generalitat José Montilla del PSC) signa un “acord global” amb el president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero (del PSOE) en una reunió secreta celebrada a la Moncloa. Com em comentava un company fa poc, Mas és l’única persona que pot fer descavalcar el procés (acordant per exemple un pacte fiscal i culpabilitzant a l’Estat, la CUP i a qui calgui de no haver pogut anar més enllà) sense que el cremin viu. Us imagineu quina seria la reacció del Camamilla Party en una situació així? Us l’imagineu si és president Romeva, Junqueras, Munté o qualsevol altra?

El segon aspecte, que per a mi és el principal, té a veure amb el principal escull que enunciava abans, el propi pacte intern de JxSí pel contingut de repartiment de càrrecs que pugui contenir.

Considero criticable la negociació en clau de repartiment quantitatiu del poder, en el sentit que té més a veure amb la vella política que amb les noves formes de fer política. Però l’essencial és que les cúpules de CDC i ERC, en la seva recerca de parcel·les de poder, situen en segon terme quins han de ser els objectius del nou govern.

Abans d’entrar a dissenyar l’estructura de govern s’han de tenir clars els objectius que es volen assolir. Aquesta estructura ha de respondre a l’excepcionalitat d’aquesta legislatura. En canvi, pel que he pogut observar, les propostes de JxSí responen només a un repartiment de quotes de poder. El quid de la qüestió no és que Romeva o Junqueras tinguin més competències que Munté o Mas, sinó que les àrees de govern estiguin dissenyades per desplegar un full de ruta que respongui a la situació d’emergència social que pateix bona part de la nostra societat, que faci efectiva la ruptura amb l’Estat espanyol i que enceti un procés constituent de base popular. De poc serveix que ERC, després dels resultats del 27-S, esculli un percentatge més gran del govern que el 40% que va triar de la llista electoral de JxSí.

Perquè de res serveix aprovar una Declaració si no es posen les eines que permetin fer-la efectiva. Quan se situen aquests elements sobre la taula la resposta no pot ser, sense més, dir que sense govern no es pot desenvolupar allò que el Parlament va aprovar el passat 9 de novembre. Això és obvi. Però el que cal tenir en compte és que “qualsevol govern” no serveix. Un govern pensat en clau autonòmica, ja sigui per la inèrcia de 35 anys d’autonomia o per manca de voluntat política, no estarà capacitat per assumir els reptes que tindrà davant, en estar pensat bàsicament per a la gestió d’una comunitat autònoma. I si actua des de la seva lògica de creació no serà possible superar les cotilles i els paranys de tota mena (econòmics, polítics, democràtics) que l’Estat aboca per a la Comunitat Autònoma de Catalunya. I aquesta serà la perfecta excusa per ressuscitar el pactisme i l’autonomisme (“hem arribat fins aquí però no és possible anar més enllà”).

Les propostes que JxSí posa sobre la taula són les d’un govern amb una aparença nova, amb una presidència resultat d’un buidatge de competències delegades a tres vicepresidències (econòmica, social i “de procés”). Però, sota aquesta aparença, quan rasques el contingut material del govern, no trobes res més que una distribució diferent de les competències, atribucions i matèries que fins ara exercia la Catalunya autonòmica i poca cosa més (en forma de la vicepresidència de “procés”).
És cert que la gestió del dia a dia ha de seguir existint i aquesta respondrà, de moment, als paràmetres d’una autonomia espanyola. Però la prioritat ha de ser assentar les bases d’un nou país, i això requereix una manera diferent d’entendre i atendre el govern. I res d’això, encara, està damunt de la taula.

Cal un govern que camini cap a la República i fins ara no ens estan oferint més que un govern autonòmic 2.0. Fins ara, i espero que per poc temps, les cúpules de CDC i ERC segueixen jugant al joc de les cadires. El dia que vulguin canviar el mobiliari, i espero que sigui més d’hora que tard, estic convençut que la CUP hi serà i respondrà amb la responsabilitat política que la societat li demanda.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress