Serrells pendents del saqueig de Caixa Penedès

carles_querol_vert
Carles Querol

[Reproduïm un article de Carles Querol, publicat al seu blog]

Primer serrell: el vergonyós desenllaç de judici contra els exdirectius de Caixa Penedès (CP), acusats d’apropiació indeguda ( “─Torneu els calers i farem veure que aquí no ha passat res. D’ara en endavant feu bondat─” els va venir a dir el magistrat), aboca els jubilats de l’entitat a presentar una demanda per via laboral per tal reclamar prop de 9 milions d’euros del total que el jutge va fer retornar als cinc condemnats i que van anar a parar íntegrament al Banco Mare Nostrum (BMN), és a dir, al Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB) que hi té una posició accionarial dominant. En darrera instància seria l’Estat espanyol, en la part percentual que li correspongués, qui en disposaria.

Segon serrell: l’altra protagonista del post d’avui és un personatge del qual ja ens havíem oblidat; l’exvicepresident primer del BMN, i l’exdirector general de CP i després de la Fundació Pinnae, Ricard Banquells Bernad, que va pactar la seva dimissió d’aquest tercer càrrec amb el president Martí Solé Bordas a canvi d’embutxacar-se una indemnització de 360.000 euros (segons la informació facilitada per un integrant actual de la Fundació), amb el beneplàcit de tots els membres del patronat, sense excepció. Com abans.

El tercer serrell és la pròpia Fundació Pinnae, l’hereva de l’Obra Social de CP, que segueix actuant a les ordres d’un òrgan de govern no democràtic i amb total opacitat.

Una de les assemblees dels jubilats de Caixa Penedès reunida el 9 de febrer de 2015 per decidir l’estratègia a seguir de cara a recuperar els prop de nou milions d’euros que estan convençuts que els corresponen. La plataforma agrupa uns 840 exempleats de l’entitat. FOTO CEDIDA PER MARIA ROSA FERRÉ

exvicepresident primer del Banco Mare Nostrum i exdirector general de Caixa Penedès i de la Fundació Pinnae, Ricard Banquells Bernad. FOTO DELS SERVEIS DE PREMSA I COMUNICACIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Cliqueu aquí i podreu llegir la sentència desfavorable a la pretensió de Ricard Banquells Bernad de percebre una compensació de 45.000 euros pel fet que el periodista Josep Maria Ureta havia divulgat el seu sou de 180.000 euros com a director general de la Fundació Pinnae a les pàgines de El Periódico de Catalunya i la notícia del tancament dels casals d’avis. N’hi ha per sucar-hi pa !

El passat 26 de març, fa per tant més de tres mesos, la magistrada Maria Ángeles Juan Veigas del Jutjat de Primera Instància núm. 49 de Barcelona va emetre la sentència 71/2015 desestimant la demanda presentada per Ricard Banquells Bernad contra el periodista Josep Maria Ureta i contra El Periódico de Catalunya, i obligant aquell a pagar les costes del judici. Us recomano que la llegiu al final d’aquest post ja que és molt interessant. El paràgraf final, anterior a la sentència, diu literalment: “Resumint, la informació [dels articles de Josep Maria Ureta a El Periódico de Catalunya ] és veraç, d’interès públic i no hi ha cap insult dirigit a l’actor [es refereix a Ricard Banquells], sense que s’hagi de considerar com a tal una mala qualificació, que entra dins de la llibertat d’expressió i que encaixa amb l’actuació negativa de plantejar una situació de fet i amb caràcter irreversible respecte a un tema delicat com el del tancament de 14 casals d’avis, que es va dur a terme des de la Fundació Pinnae, de la qual l’actor n’era el director. Per tot el que he exposat fins ara, atesa la posició prevalent que té el dret a la llibertat d’informació sobre el dret a l’honor, s’ha de desestimar la demanda a fi d’emparar aquesta posició prevalent”. La sentència és ferma perquè la part demandant no la va recórrer en el termini establert. I no és que Ricard Banquells se’n vaig oblidar, és que la sentència era tant contundent que devia pensar que més valia plegar veles i no fer més el ridícul.

Aquest és un exemple de manual de com actuaven els directius de CP quan es creien els reis del mambo: d’una banda la intimidació dels periodistes que s’exercia de forma prepotent i arrogant (no calia gaire imaginació perquè la immensa majoria s’hi prestaven la mar de contents i cofois) ; i d’una altra el xantatge de la pastanaga sota la forma de les inversions publicitàries en els mitjans, que aconseguien que no es qüestionessin els directius; ni l’opacitat de la seva gestió; ni els recursos que es destinaven a l’Obra Social; ni les participacions preferents; ni l’eficàcia dels òrgans de govern; ni l’expansió territorial desenfrenada; ni els sous, sobresous i plans de pensions dels directius… La teranyina atrapava a tothom i ai d’aquell que no es prestava al joc. L’ortodòxia imperant aconsellava combregar amb rodes de molí. Però com ja ens va ensenyar el filòsof Bertrand Russell a la segona meitat del segle passat: “ L’ortodòxia és la tomba de la intel·ligència.

Malauradament, les denúncies que el periodista Josep Maria Ureta va escriure al seu diari van ser una excepció en el panorama mediàtic català, que no eximeix de responsabilitats al col·lectiu de periodistes i mitjans. També ells van ser partícips per acció i omissió de la catàstrofe del model català de caixes, com ─en major grau de responsabilitat─ les entitats i associacions; els partits, sindicats i ajuntaments i amb tota la complicitat de l’anomenada amb grandiloqüència: societat civil. La pregunta impertinent què ens caldria respondre és la següent: què ¿ hem après de l’esfondrament de CP ? Analitzant com funciona la Fundació Pinnae, l’hereva de l’Obra Social de CP, jo diria que res.

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress