Si això fos Hollywood…

Oscar Mercade
Òscar Mercadé

Imaginem-nos un minut que això és Hollywood. Que tenim unes famoses lletres a la muntanya de Montserrat. Que a les rajoles del Paral·lel hi ha estrelles amb el nom d’algunes celebritats: Margarida Xirgu, Raquel Meller, Enric Borràs, Mary Santpere, Joan Capri, Núria Espert… Que la gent no mira una pel·lícula catalana a l’any, que no ha d’anar als festivals de cinema per trobar-se-les i veure-les. Que reconeix els actors i actrius que hi apareixen, i no necessàriament perquè surtin a Tevetrès. Que no existeixen complexos per la llengua que es parla a la pel·lícula escollida. Perquè imaginem-nos que podem escollir –sí, escollir– entre una pel·lícula de gènere, de terror, de ciència-ficció, bèl·lica, d’acció o musical, entre una superproducció, de sèrie B, una comèdia costumista, una pel·lícula d’època, èpica o històrica, una biogràfica, de dibuixos animats, eròtica, documental i una pel·lícula d’Albert Serra.

Imaginem-nos que anem al cine i podem triar, per exemple, entre una pel·lícula ambientada al Pallars a mitjans del XIX (sala u), sobre el 1714 i el setge de Barcelona (sala dos), una altra sobre “La Vampira del Raval”, Enriqueta Martí, protagonista d’una de les llegendes urbanes més famoses i difoses dels últims cent anys (sala tres), un biopic sobre Ovidi Montllor titulat La fera ferotge (sala quatre), l’adaptació cinematogràfica de Incerta glòria del Joan Sales o de Maletes perdudes del Jordi Puntí (sala cinc), i una èpica sobre el general Moragues (sala sis), que és aquell que acaba sent executat per les tropes de Felip V (espòiler), li tallen el cap i el cap el pengen en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona.

I properament s’esperarien més estrenes:

La superproducció històrica, El rei Jaume.

Una comèdia psicodèlica sobre la Barcelona dels anys setanta i vuitanta de droga i contracultura.

Dame el tono: una famosa soprano es debat entre l’òpera i una activa promiscuïtat, en la qual s’inclou la fel·lació. Els metges li informen que empassar-se l’esperma li arruïna la veu. Finalment, la soprano posa punt i final a la seva carrera; opta per la fel·lació i la pèrdua de la seva veu.

Un documental sobre el Barça.

Biopic: la tragicomèdia d’una aspirant a actriu que no aconsegueix cap paper, però viu una intensa vida a la recerca d’un èxit que mai no arribarà. Va viure la seva pròpia pel·lícula, la que mai no va aconseguir interpretar.

Mantis religiosa: una dona mata tots els seus amants just després de la còpula. Fins que un dia l’amant escollit aconsegueix superar la prova i a partir d’aleshores ells dos mantenen una relació estable.

Caça al turista: en una ciutat infestada de turistes només una família víctima del turisme que amenaça les seves vides s’atrevirà a combatre’l. Lluitaran contra un model de ciutat venuda al visitant.

Imaginem-nos també que les pel·lícules es projecten en versió original subtitulada i que les crispetes –que són bones– i l’entrada són de franc, ja que recordant Francesc Pujols els catalans ho tindrem tot pagat.

Si això fos Hollywood, el país tindria una indústria potent, tindríem memòria de la història que hem viscut, projectaríem la que vivim i Gaudí seria recordat més per ser un premi que per ser un arquitecte.

Òscar Mercadé

Vilanova i la Geltrú. Antropòleg i treballador social

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress