Sitges i sociovergència: davant de tot que no canviï res

XP_Adria

Adrià Pet

Els últims esdeveniments a Sitges ens estan demostrant com la fallida, òbvia i reconeguda per tothom, d’un model econòmic i social no té per què ser la raó de la seva defunció, ans al contrari. No és important si el model és viable o sostenible, com es diu ara; allò important de la qüestió és si dóna beneficis a curt termini i si els dóna a qui els ha de donar, ja que, de totes maneres, quan tot s’ensorri ho pagarem les classes populars. Així és com funcionen les ments de la direcció política i econòmica de la nostra vila, i els últims exemples ho clarifiquen cada dia més.

El relat començaria el dia abans del ple municipal en el qual es portaven a aprovació inicial les taxes i els pressupostos.

Aquella nit ens anàvem a dormir amb la idea que el govern, en minoria per la fugida del PP, hauria de pactar amb l’oposició per poder tirar endavant les taxes i els pressupostos, que s’encetaria  un període d’al·legacions amb què es podria fer una volta al model imperant a la nostra vila, tot buscant una progressivitat en taxes i impostos, dotant d’eines els serveis socials, l’educació,implantant les tan necessàries polítiques d’habitatge social, etc. Esperàvem un moment d’aquells en què la política es guanya un xic de respecte. Però és clar, com moltes esperances aquest pensament tenia una part d’ingenuïtat, i en aquest cas potser la major part. Calia tenir ben present que dos dels tres partits de l’oposició havien format part de la creació i el manteniment d’aquest model de vila basat en l’especulació urbanística, la precarietat laboral inherent al sector serveis, la temporalitat i un llarg etcètera deduïble dels primers exemples.

Al dia següent arribava el cop de realitat: ens vam despertar amb l’anunci, per via xarxes socials, que s’acabava de signar un pacte entre el PSC i el Govern Municipal per tirar endavant la primera aprovació de les taxes i els pressupostos. De sobte tots els castells en l’aire queien: un període d’al·legacions amb debat polític i ideològic, possibilitats de canvis, la necessitat d’argumentar i defensar posicions i, sobretot, el poder de la pressió feta des dels carrers als que caldria escoltar. Tot fet miques per un pacte de mínims que reformava molt subtilment la proposta inicial del Govern; tot fet miques per la paraula «responsabilitat» fatalment utilitzada. En definitiva, tot rebentat per mantenir aquest model pinzellat i que tots els partits locals que han format part dels diferents governs han defensat, i encara tenen al cap per manca d’idees o excés d’interessos.

El segon acte d’aquesta tragicomèdia de personatges tòpics, arribava fa pocs dies amb el «Sitges Investor» i la presentació de l’informe de la «Sociedad de Tasaciones». De les múltiples conclusions que es poden treure de tot això, el «twitter» del batlle (cobra més de 50.000 €/any) i, segons després, el de la Cap de Comunicació de l’Ajuntament (càrrec de confiança que cobra prop de 60.000 €/any) treien una de triomfal: el valor de l’habitatge nou ha pujat un 46% en els últims 10 anys. «Viva y bravo».

Vivim en una vila on una gran part de la joventut es veu obligada a participar de la diàspora sitgetana, en busca de viles i pobles on el preu de l’habitatge s’ajusti més als seus mitjans de vida, o on simplement pugui assolir uns mitjans de vida més justos que els que la seva vila ofereix. Una joventut que marxa i que és la que enriquia el teixit associatiu i cultural. Una joventut mancada d’habitatge social digne, útil o, simplement, d’habitatge social.

Per acabar-ho d’adobar, l’oferta laboral lligada al monocultiu del sector serveis, bàsicament ofereix temporalitat, sous baixos, hores extres no remunerades, manca de contractes moltes vegades o contractes en frau de llei, acomiadaments arbitraris, etc. És a dir, misèria i precarietat. Una situació que impedeix arribar al preu de la vida local; que dibuixa un poble que sembla esperar que els treballadors, que posen en funcionament el teixit econòmic de la vila, vinguin d’altres contrades en els primers trens del matí; mentrestant, marxen en aquests mateixos trens treballadors locals en busca de sous justos i aquells que havien vingut a viure d’altres contrades i que, òbviament, treballen fora.

Tot això està creant un procés de transformació de la nostra vila, cada cop més obvi i difícil d’evitar, cap a un enyor per a molts, una vila-dormitori per a alguns i en un negoci per a uns pocs.

Òbviament, els models es poden capgirar. És complicat. Totes les dinàmiques són dures de canviar, però, a més, totes tenen quelcom en comú: per poder-les canviar, cal la voluntat de fer-ho.

Adrià Pet i HerreraSitgetà caigut d’Astúries. Militant de la CUP-Sitges, membre de l’Ateneu Popular de Sitges, de la Coordinadora Obrera Sindical i col·laborador d’Endavant OSAN. Enginyer Tècnic Industrial, treballador del metall i intent de llibreter.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress