Tanquem els CIEs!

Arnau Grau

Arnau Grau

El racisme institucional a l’estat espanyol és una realitat sovint amagada i desconeguda. Per combatre el racisme, és imprescindible combatre els fonaments legals que justifiquen la negació de la diferència, la invisibilització d’aquells que massa sovint veiem com a estranys.

Per parlar de racisme institucional és imprescindible fer referència a dues realitats com són la llei d’estrangeria i els CIEs. En primer lloc, cal retrocedir una mica en el temps per conèixer la història i la trajectòria d’aquestes.

La llei d’estrangeria espanyola és una llei orgànica creada l’any 2000 amb l’objectiu de regular l’entrada i l’estança dels estrangers extracomunitaris en territori espanyol i determinar els drets i llibertats que se’ls hi reconeixen. Aquesta legislació va suposar un canvi substancial pel que fa a l’aplicació de polítiques d’integració i ampliar els drets de les persones migrades respecte a l’anterior legislació, de l’any 1985. Malgrat això, una cinquantena de ONG que es van agrupar en dues plataformes van criticar que, tot i haver-hi certes millores, suposava un retrocés pel que fa als immigrants indocumentats. Més endavant, amb la majoria absoluta del Partit Popular i amb el suport de Coalició Canària i Convergència i Unió, es va produir una contrareforma que va retornar molts supòsits de l’anterior llei de 1985 i va suposar un retrocés molt important pel que fa als drets i el reconeixement de les persones immigrants.
Pel que fa als CIE, són centres d’internament de caràcter no penitenciari on es reté de manera cautelar persones estrangeres extracomunitàries per un màxim de 60 dies mentre es tramita la seva expulsió del país. A l’estat espanyol n’hi ha 8 i la majoria d’ells han estat durament criticats per diverses associacions, col·lectius i organismes nacionals i internacionals per mantenir unes condicions jurídiques, materials i humanitàries inacceptables. La història d’aquests centres és força desconeguda, atès que l’estat manté una gran opacitat al respecte i el ressò que se’n fan els mitjans de comunicació convencionals és gairebé inexistent. Malgrat aquest desconeixement, aquests centres tenen una història plena de denúncies per vulneració de Drets Humans. A diferència de les presons, no disposen de cap reglamentació sobre el seu funcionament, fet que crea una situació de desemparament total de les persones que hi són recluses.

Diversos col·lectius s’han dedicat a destapar les realitats amagades dins d’aquests. Una de les quals, que actua en l’àmbit de Barcelona, és la plataforma “tanquem els CIEs” que centra el seu àmbit d’actuació en el CIE de la Zona Franca, denunciant els abusos i les condicions d’extrema precarietat, com l’elevat nombre de persones en una cel·la, la falta d’aigua calenta, fred, etc, i especialment, denunciant la manca de control i les irregularitats jurídiques sobre les quals descansen aquestes presons encobertes, arribant a produir-se diversos casos de morts dins dels centres.

Les ordenances del civisme tenen l’objectiu implícit d’invisibilitzar i estigmatitzar aquest excedent social”

El plantejament polític es basa en la invisibilitat de tot el procés d’internament i expulsió així com del propi fenòmen de la immigració respecte a la societat autòctona. La pròpia localització d’aquests centres, com és el cas del CIE de la Zona Franca n’és un exemple. De difícil accés, en una zona de Barcelona ja de per sí apartada i amb uns alts nivells de marginació i exclusió, i amb uns horaris i condicions molt restringides pel que fa a les visites als interns. Situació que respon a la política d’invisibilització i criminalització de la pobresa i dels “residus” derivats de la creació d’una societat hiper idealitzada on el benestar d’uns és proporcional a la pobresa i marginació de molts altres. Per mantenir aquesta imatge idealitzada d’una part de la societat cal invisibilitzar les víctimes d’aquesta idealització, la mà d’obra que sobra o que està sotmesa a condicions èticament deplorables, o simplement aquells que reclamen el dret de participar de la societat de consum però als quals se’ls hi nega l’accés. En definitiva, l’excedent que la pròpia societat de consum crea, tant a nivell nacional (guetos, perifèries deprimides, etc) com, en aquest cas, internacional (fluxos migratoris derivats de l’explotació de mà d’obra i recursos en societats de fora del país). Podríem, fins i tot, traçar un paral·lelisme entre les ordenances de civisme i l’existència dels CIEs i la llei d’estrangeria. Les ordenances del civisme tenen l’objectiu implícit d’invisibilitzar i estigmatitzar aquest “excedent social” en les zones urbanes on no està estipulat que hi visquin i/o hi tinguin activitat, ja sigui degut al flux de turisme o degut a la presència de sectors benestants als quals pot molestar aquesta presència. Les lleis d’estrangeria no poden aplicar-s’hi pel fet de tractar-se de persones autòctones o bé pel fet de tractar-se d’estrangers en situació regular, és a dir l’”excedent nacional”, per això es crea un nou marc normatiu i punitiu sota el nom de civisme. D’altra banda, CIEs i llei d’estrangeria estan destinades a apartar i amagar l’excedent internacional del benestar de les societats occidentals o del “primer món”, les víctimes d’uns països explotats, desfets per guerres i saquejats pels poders econòmics occidentals, en altres paraules, víctimes de la violència estructural pròpia del sistema capitalista i del mercat.

Una societat que s’autoafirma en oposició a l’altre és una societat on el feixisme hi té un sòl massa fèrtil”

Més enllà de l’evident funció punitiva i de control social, les lleis d’estrangeria i els CIEs també presenten una altra funció molt més subtil: la cohesió social i l’afirmació de la societat autòctona. De fet, per extensió, la pròpia dicotomia d’autòcton i estranger presenta aquesta funció fonamental de cohesió i aglutinació social. El fet de crear la imatge de l’estranger “bàrbar”, que professa una religió diferent i que té uns costums estranys, molts cops incomprensibles sota el propi prisma cultural, crea una situació de desconfiança vers l’altre que alhora aporta un grau important de cohesió i sentiment de pertinença en la societat autòctona. Però aquesta cohesió basada en l’oposició a l’altre, fàcilment pot generar situacions de tensió que, com hem vist sovint, desemboquen en situacions de violència i racisme contra l’altre “no autòcton”, la qual situació s’agreuja quan es fonamenta sobre una base jurídica i institucional com són les lleis d’estrangeria i els CIEs, en el cas espanyol. Una societat que s’autoafirma en oposició a l’altre és una societat on el feixisme hi té un sòl massa fèrtil per arrelar. I com s’ha repetit fins a la sacietat el racisme i el feixisme avancen si no se’ls combat, i per combatre aquesta nefasta realitat és imprescindible denunciar els fonaments institucionals sobre els quals se sustenten. Començant per denunciar als partits com CiU i PP, que hi donen suport, i exigir el tancament immediat dels CIEs i la derogació de les lleis d’estrangeria. En definitiva, donar veu als sense veu.

Arnau Grau Junyent, estudiant d’antropologia, va ser militant de CAJEI, ex-soci de la taverna “La Fornal” i actualment a l’atur. 

 

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress