Tornen els supòsits

XP_Mari

M Carme Rafecas

“No sembla que estiguem al segle XXI”, diuen per tot arreu. Violència policial, violència lingüística, violència estructural, i infinites violències institucionals com la violència de gènere contra el dret de les dones a controlar el propi cos. Imposar un debat legal sobre una qüestió merament personal, obligar-nos a  convertir un dret bàsic de llibertat i salut en un constant debat polític que comporta, a vegades, actituds justificadores que esdevenen humiliants per a la dona.

Després del petit avenç el 2010 amb l’avortament lliure en el termini de 3 mesos, la Ley de protección de los derechos del concebido y de la mujer embarazada aprovada el passat 20 de desembre pel consell de ministres, ens retorna més enllà de l’any 85, amb l’avortament permès tan sols en els supòsits de violació denunciada i de risc greu per a la salut física o psicològica de la mare. Desapareix doncs el supòsit de la malformació en el fetus, obligant a tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques amb les repercussions emocionals i socials que això comporta. El risc per a la salut de la mare haurà d’estar certificat per informes de dos metges diferents desvinculats de la dona i del centre mèdic. Un cop li hauran concedit el dret uns metges aliens, la dona serà sotmesa a 7 dies d’espera abans de l’avortament, amb el patiment emocional de qualsevol espera a una intervenció delicada, perquè la seva decisió no és considerada com a tal sense aquest posterior període de “reflexió”, totalment infantilitzant i culpabilitzador. A més, a partir de les 12 setmanes d’embaràs ja no es permetrà al·legar una violació, i a partir de les 22 setmanes ja no es podrà al·legar cap risc per a la salut. Transcorreguts aquests terminis se’ns roba inexorablement la nostra categoria de persona per donar-li a un fetus, i encara més inexplicable, deixa d’existir a ulls dels altres una agressió soferta o un perill evident.

No hem d’agraïr aquests dos supòsits, perquè eternitzen la nostra imatge de dona-víctima, entenent els atacs i la feblesa com a inherents a nosaltres i aliats permanents per a l’accés als drets. El 90 % dels avortaments entre l’any 85 i el 2010, es van realitzar sota l’aval del supòsit del risc greu per a la salut psicològica de la mare. Ara, pretenent una major persecució de l’avortament, ¿com es durà a terme aquesta nova política doblement restrictiva? I qui valorarà la gravetat de les repercussions psicològiques? Probablement, algú que mai no es trobarà a la pell d’una dona, i per llei algú que no coneix de res a l’afectada.

Si s’avorta fora dels dos supòsits ja no existirà penalització per la dona. Aquesta despenalització i la penalització tan sols dels professionals sanitaris (en els quals recau tot el poder d’un avortament en bones condicions), té un missatge molt clar: el fet que en cap cas decidirà res la dona. Ara, ja no se’ns considera ni persones responsables de cap acte. Aquesta aquesta llei en sí mateixa ja és la condemna que s’imposa pel pecat d’haver nascut dona. És la violència de convidar-nos a un recurs que pot ser mortal, l’avortament clandestí.

Tenir fills és un acte d’amor en el qual s’estableixen lligams biològics i sentimentals, alhora que és el servei fonamental a totes les societats i hauria de ser recompensat com qualsevol altra feina. I no és així, per la manca de valor que es dóna a la vida.  Per a l’estat espanyol l’únic valor de la vida és moral, una moral que en els treballs de cura resta a l’ombra, subordinada en prestigi i escala social, i manifestada en l’esclavitud de les dones. Mentre les necessitats bàsiques de qualsevol infant queden a la sort dels privilegis i dels no – privilegis de l’estructura capitalista, perquè no es garanteix cap dret a la vida. El “dret a la vida” de la conferència episcopal representa la moral cristiana que després d’aquest cop de gràcia al cos femení, desapareix fins i tot de l’educació que vam rebre. I el “dret del concebut” del Partit Popular representa això, el dret del concebut fins el moment que neix, i la vida indigna per aquest fill no desitjat i per la seva mare.

L’avortament sovint ha esdevingut una necessitat des de temps molt remots. Exercir aquest dret també ha esdevingut motiu de represàlies i atrocitats atribuïnt culpabilitat a la dona autònoma, culminant en la idea de maldat femenina penetrada en la nostra cultura des de la cacera de bruixes fins ara, mitjançant creences populars, valors patriarcals i contes infantils. Avui ens toca reivindicar la decisió de la identitat personal, tal com reivindiquem la identitat col·lectiva. És imprescindible que prenguem consciència de les possibilitats d’autogestió de l’avortament, i de la solidaritat que hem de teixir entre dones per combatre les desigualtats de classe que hi haurà en l’accés a aquest dret; combatre aquesta estratègia capitalista de retorn a la llar; combatre aquest atac infrahumà al dret al propi cos i a l’autonomia femenina. Si bé reivindicar aquesta llibertat de decisió encara no mobilitza grans masses al carrer com hauria de fer-ho, de ben segur que esdevindrà, com ha esdevingut sempre, una de les pràctiques més exemplars de desobediència feminista.

M. Carme Rafecas, Llorenç del Penedès

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress