Tres anys de presó per protestar?

Mireia Redondo

Mireia Redondo

Porto uns dies barrinant sobre quin vocabulari utilitzar a l’hora d’escriure aquest petit text que se m’ha ocorregut fer, ja que  entre la setmana solidària amb les encausades del Parlament i el cap de setmana dedicat a les lluiten, se’m feia necessari. I vinga a pensar en com l’enfocava per no repetir-me. O…que si poso democràcia com la defineixo, que si parlo de dret on em situo jo, que si en comptes d’indignació puc trobar paraules menys primmirades com cabreig monumental o ràbia superlativa…. un batibull.

I al final he arribat a la conclusió que em fa una mica de mandra aquest costat de la reflexió i vaig per una altra via.

Potser prefereixo parlar de com mirar la repressió des d’un altre angle per a afrontar-la d’una altra manera. Per a situar-nos, les mesures repressives com els judicis polítics, les sentències exemplaritzants, les lleis tipus Llei Mordassa, la repressió sistemàtica cap a col·lectius concrets (també grups ètnics o religiosos), etc., són pràctiques que tenen com a últim objectiu aturar la mobilització i el canvi. Desactivar i bloquejar les persones, els col·lectius organitzats o comunitats senceres, es pot portar a terme de diverses maneres. Pot ser que amb una llei et puguin deixar escurat de per vida i de manera desproporcionada a base de multes. Pot ser que amb control quotidià se te’n vagin les ganes de parlar. Pot ser que les agressions físiques i verbals facin defallir la teva voluntat. Pot ser que els presos i les preses funcionin com un disciplinador emocional per ells mateixos i per al seu entorn. Pot ser que essent ciutadà/na de segona s’apropiïn de la teva vida, directament.

Tot això tant pervers és considerat com un conjunt d’eines i mètodes normalitzats, unidireccionals i, com deia Hanna Arendt, banalitzats. És tant perillós que es considera un mal necessari per al correcte funcionament social (correcte segons qui?).

La qüestió és fer por, perquè aquesta paralitza i crea una relació de poder vertical amb la que poden fer i desfer com vulguin. Aquest és l’objectiu de la repressió, fer de guardià de l’ordre establert i les categories.

Però aquesta barbàrie té moltes respostes. No podem evitar sentir por i no és dolent sentir-ne, de fet ben gestionada és una gran companya de viatge amb la que enfortim els llaços entre nosaltres: fent de la solidaritat la base d’una nova construcció social concreta i real.

Però encara més.

Ells, els que apliquen això, són pocs. Precisament la imatge del 15J és potent perquè és literal i metafòrica al mateix temps. Qui estava fent política de veritat i qui tenia por aquell dia? La repressió vol amagar la por de qui l’exerceix i això, al final es fa impossible d’ocultar. El punt en el qual nosaltres sabem del cert que els dependents són ells el seu blindatge és inútil.

Donem-li la volta. El dia 15J hi havia en un mateix espai barbaritat i humanitat, por i consciència, misèria i creativitat. Jo tinc molt clar on situo cada adjectiu.

La capacitat de canvi no la té la repressió, la fomenta la solidaritat i d’això, d’això que no s’atura, és del q tenen por.

Mireia Redondo. Precària visiblement feminista i afiliada de la CGT del Baix Penedès.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress