Tres paraules plenes de contingut

Quim R. Vendrell
Quim R. Vendrell

I us preguntareu quines són aquestes tres paraules que donen nom al text.  Doncs Raimon Usall, cap de llista per Lleida de la CUP-CC va deixar anar un concepte a l’aire l’altra vesprada en el transcurs de l’acte central fet a l’Auditori de Barcelona: Independència sense fronteres.

De bon començament, xocant. “Independència sense fronteres?”. Doncs sí. Conceptualment m’encanta, i avui he fet un exercici per imaginar-me la magnitud d’aquestes paraules en tots els seus aspectes. Més enllà de les fronteres físiques que ràpidament em van venir al cap, he posat l’ull a les socials i mentals imposades.

Una proposta de mínims personal que us pot interessar, que podeu complementar, o fer-vos vostra en aquests dies convulsos i apassionants.
Imagino un país on el treball sigui una eina per viure i no per esclavitzar-nos a una vida precària. On els autònoms no acabin amb taquicàrdies cada final del mes i les cooperatives siguin les que regnin republicanament en el dia a dia per entendre les relacions laborals i humanes. On els carronyaires quedin lliures del malnom un cop destronada la banca i els voltors obesos de dividends jutjats. On el sentit comú s’ompli d’arguments comuns.

On les ciutats deixin de ser caixes de sabates aïllades i amuntegades sobre el ciment fred i gris, per passar a ser barris vius i conscients; amb ànima pròpia, declarant la guerra a la pobresa i no pas als pobres. Imagino un país sense rics perquè no existeixen els pobres ni els exclosos. On el nivell de vida sigui justament això, vida i no pretensions. Un país de ments conscients en revertir l’èxode a les grans ciutats omplint, de nou, els pobles abandonats per sobre de les necessitats imposades del consumisme. Creant alternatives, tornant a donar vida allà on els nostres ancestres en van crear. Blocs, pisos, cases i masies amb els terrats i balcons plens de flors, tomaqueres i enciams, perquè la contaminació no els mata; en un país de la gent que estima allò que habita i a qui l’habita. On el patriarcat quedi fora de les nostres vides; que mai més cap dona sigui assassinada o senti por i fàstic en tornar a casa o sortint al carrer.

Que les etiquetes de minories desapareguin perquè tots som majoria. On l’amor i les relacions personals deixin de tenir gènere. Un país on l’educació de cap infant sigui a base de crits i mans imperatives sinó amb l’entesa i el consens. On les escoles no siguin recintes uniformitzadors del pensament, sinó el millor record d’infantesa quan els adults repassem el nostre bagatge per la vida. On els llibres de religió siguin un tema més en l’assignatura d’Història i els Deu Manaments substituïts per la carta del Gran Cap Indi Seattle enviada l’any 1855 al president Franklin Pierce (de lectura obligada). On les biblioteques siguin llocs de culte i al seu interior habitin les úniques escriptures sagrades. Un país on es penalitzi l’estupidesa humana fent pagar per veure la Belen Esteban (l’argument de prohibir T5 a la era digital és una llàstima, però no m’ho compra massa gent) garantint, per contra, la cultura a l’abast de tothom.

El país sense fronteres, perquè així ho hem decidit. Perquè ens avergonyim d’aquell televisiu Guantánamo i volem que els CIE’s a casa nostra siguin avui mateix història gravada a foc en la memòria col·lectiva per a no repetir-la. On no només diguem “Welcome Refugees” per netejar consciencies, sinó que assenyalem, perseguim i derrotem la indústria militar i aquells que provoquen guerres, fam i misèria. La vida, les persones i els pobles, no tornaran a ser un negoci ni una estadística de morts i danys col·laterals. Som tristament coneixedors de la barbàrie de la guerra i la persecució cap als nostres avis i avies. Dignificar la seva memòria, com la de milers de voluntaris i voluntàries de les Brigades Internacionals, ha de ser obligatori, així com reescriure la història escrita pels guanyadors feixistes. Un acte de justícia per a dir un altre cop: mai més, enlloc, contra ningú.

I acabo citant Antonio Baños quan responia a la pregunta sobre què farà la CUP-CC el dia 28-S: “No volem canviar un parlament autonòmic. Fundarem una República”

I afegeix-ho: Aquesta; la teva, la meva. La de totes.

Governem-nos.

Quim R. Vendrell. Enfrontat a perpetuar l’existència de “Los Nadie” escrit per Galeano i condemnats pel capitalisme. No sóc ningú. Tu tampoc. Juntes ho som tot. Precariàment autònom i soci del Casal Popular de Vilafranca.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress