Un altre cop m’han dit no

Carles Duran

Carles Duran

Després d’uns dies nerviós, inquiet, esperant una trucada i una bona nova, avui m’han tornat a dir que no. Que no era la persona seleccionada. Que en una propera ocasió hi haurà més sort. Un altre cop ràbia i llàgrimes. A tornar a refer el currículum, per fer-lo més adaptable, ofertable i “atractiu”, potser especificant més l’experiència laboral? L’acadèmica? I torna a provar sort.

Segurament no estigui dient res de nou, parlo des del cabreig, des de la indignació en veure com cada dia som milers les joves abocades a competir per veure qui arriba abans. Parlo des de la tristesa en veure com les ofertes dels portals de feina es converteixen en cops de sort per a totes nosaltres, enfadat per no entendre com la meritocràcia acadèmica representa un requisit indispensable quan no totes accedim de la mateixa manera a l’educació. Cabrejat per saber que, quan celebrem una nova feina d’una companya, és només el principi de més inseguretat i vulnerabilitat. Trist per saber que esperem del treball quelcom per tal de fer més habitable la nostra vida.

És doncs des d’aquest mar capitalista, de precarietat, d’”enxufisme” i de xarxes de contactes, de desnonaments de la nostra trajectòria acadèmica, de caminades i repartiments de currículums, d’entrevistes i psicotècnics, d’exilis de joventut, d’individualisme sovint anomenat emprenedoria, de projectes emancipadors frustrats per la falta de mitjans i, el que és el pitjor, de relats de tristesa solitària i quotidiana, on ens fan esdevenir supervivents i on des d’algunes hem decidit resistir i lluitar.

I no, no lluitarem per a què ens diguin que SÍ a la propera trucada. No lluitarem per a què ens diguin que som el perfil indicat, ni per reciclar-nos per assolir les expectatives del cap de departament de recursos humans, lluitarem per canviar-ho tot, per no tornar a regalar ni una llàgrima a qui ens explota, ens condemna a la precarietat i entristeix, lluitarem per no perdonar a qui ens ha portat a aquesta situació, a qui ha pactat i gestionat la nostra misèria, lluitarem i treballarem  per no estar mai més soles. I no, no direm mai més que som la generació millor preparada, som una generació i tenim dret a existir, tenim dret a una vida que valgui la pena viure.

I sona #Radiomacramé, Faena.

Carles Duran, Militant de l’esquerra independentista. Estudiant i aturat.

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. Al final, desprès de molts dies de boira en que no es veu més enllà del nas i ens creiem perduts , arriba el dia en que surt el sol i tot canvia …. Ànims jovent , el futur serà vostre !! , només es qüestió de temps .

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress