Una altra espera a l’estació

Miguel Angel Gonzalez

Miguel Ángel González

L’últim divendres vaig arribar ben d’hora a l’estació de Vilanova i la Geltrú. La intenció era viatjar a Tarragona en un Catalunya Exprés i, des d’allà, viatjar en un altre tren fins el Sud del País Valencià. Acostumo a ser una persona puntual i previsora però, en aquesta tessitura, i encara més quan parlem de la xarxa ferroviària, per més que ho intentem no acabem de tenir la paella pel mànec: aquell matí un tren de rodalies s’havia avariat a les immediacions de l’estació de Bellvitge i havia provocat, un dia més, un col·lapse a la xarxa ferroviària. El tercer en una setmana. En dies anteriors havia saltat pels aires el sistema informàtic que controla la senyalització de la xarxa de rodalies a Barcelona Sants i, poques hores abans de l’avaria de divendres, el pantògraf d’un comboi s’havia quedat enganxat a la catenària a l’estació de Montcada Bifurcació impedint la circulació a les línies R-3, R-4 i R-7.

Mentre compassava l’espera a l’andana de l’estació, tot escoltant la ràdio i sense perdre de vista què deien a Can Twitter sobre l’enèsima avaria a la xarxa, vaig trobar-me una bona amiga. Ella és advocada, treballa a Barcelona i diàriament fa servir el tren per arribar a la feina. La meva amiga, com milers de vilanovins i vilanovines, treballadores o estudiants, depenen en gran part del tren per no perdre presència als seus llocs de treball o a la universitat. La gran majoria d’usuaris i usuàries ens movem en una mateixa franja social: som les classes populars que, desocupades o amb feines precàries, utilitzem un sistema de transport deficient, car i abusiu, per arribar a un centre de treball que ens ha reduït el sou i que no ens permet conciliar la vida laboral amb la vida personal perquè ens falten les hores que hem deixat als vagons o a les andanes. Som les mateixes persones que estem a tocar de no poder pagar-nos els estudis perquè les matrícules són prohibitives, les beques brillen per la seva absència, les famílies no poden fer cap més esforç o no tenim feina per pagar-nos els crèdits i permetre’ns el luxe d’estudiar. El sistema és molt mesquí: els trens rarament funcionen com caldria, però l’engranatge que cerca la quadratura del cercle de la perversió s’ajusta com un rellotge suís…

Entre espera i espera, uns i altres, Generalitat de Catalunya i Ministeri de Foment, ens furten allò més preuat que tenim: el nostre temps. La meva amiga i jo, després de saludar-nos i de resignar-nos per l’enèsima incidència a la xarxa, ens preguntàvem més seriosament si el conseller de torn era conscient de quants dies de les nostres vides havíem perdut en esperes de dos, cinc, deu, vint, quaranta, noranta minuts durant la darrera dècada. La realitat és així de crua: és cert que també perdem incomptables hores mentre mirem el mòbil tot fent un cafè a la terrassa d’un bar, però les esperes a l’andana tenen quelcom d’humiliant; perquè és el moment en què som més conscients que el temps se’ns esmuny mentre els polítics de torn juguen amb les nostres vides sense posar cap solució a un problema secular. Divendres, la demora sumava més de trenta minuts.

Dijous 21 de maig, el dia en què el sistema informàtic es va col·lapsar tot abandonant a la seva dissort centenars de trens i milers de viatgers, la candidata de Convergència i Unió a l’alcaldia de Vilanova i la Geltrú Neus Lloveras (encara alcaldessa fins la investidura d’un nou consistori) va anunciar en plena campanya electoral que interposaria una denúncia contra Adif/Renfe davant la Generalitat de Catalunya per reclamar indemnitzacions pels usuaris i usuàries de la ciutat. El gest pot ser aplaudit, però arriba tard. Molt tard. En el cas de Neus Lloveras, quatre anys tard. Perquè ja arrosseguem més d’una dècada amb problemes sense solucionar a la xarxa de rodalies; perquè cap dels alcaldes i alcaldesses que ha tingut la ciutat s’ha pres el tema seriosament. Ni cap alcalde del país, tot s’ha de dir. Sensibilitat zero amb la ciutadania mentre acostumem a utilitzar la ironia o la broma per tractar tot allò referent a la xarxa ferroviària. Com si això ja fos una primera solució; un escut contra la frustració.

És cert que els ajuntaments i l’administració autonòmica tenen un marge d’actuació limitat davant una competència que encara és estatal (la Generalitat de Catalunya tan sols té competència sobre els horaris i els preus de la xarxa de rodalies i regionals), però la resignació de què han fet gala els consellers de torn davant una problemàtica tan greu i prioritària és vergonyant. Cap gest simbòlic, cap enfrontament amb Foment. Cap cot i anar fent. Tant de bo l’alcaldessa hagi denunciat Renfe un altre cop: jo li ho agrairia. Esperem que el nou alcalde o alcaldessa de Vilanova i la Geltrú acabat d’investir cridi a reunir-se amb el conseller d’Infraestructures i Territori. Que no esperi ni un sol dia més: tindrà tota una ciutat al seu costat.

Miguel Ángel González Ayala. És historiador, articulista i militant de la CUP de Vilanova.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress