Veganisme i política

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Toni Ventura

El veganisme és una actitud de respecte cap a tots els animals, rebutjant les pràctiques i el consum de productes obtinguts a través de l’ús o de la mort d’animals. Ja siguin productes per menjar, vestir etc. Cada cop som més vegans, però crec que hi ha un concepte bàsic que no es contempla en el veganisme majoritari actualment. Sembla que ser vegà sigui només seguir una dieta, i per alguns, també estimar als animals; Però ni és una dieta, ni els animals necessiten que els estimis, necessiten que els respectis. El respecte és previ a l’estima.

El veganisme comporta un activisme, el veganisme serà revolucionari o no serà res. Veganisme és anticapitalisme. Ja que etiquetar-se vegà és tan fàcil com obrir la boca per parlar. El tema és que el veganisme, si no posseeix una matriu política, es converteix en simplement un altre producte més a consumir dins d’aquesta societat capitalista, una altra cosa davant la qual mirar, observar i simplement ser parts d’una inacció que envolta els temps en què vivim, on si alguna cosa es posa de moda és per la seva novetat, no per la seva ètica.

Però anem a pams. L’assumpció de la superioritat de l’home sobre els animals ve de lluny, i ha generat una ignorada pèrdua del saber. La pèrdua del saber té a veure amb l’oblit del que va dir Charles Darwin sobre el fet que l’ésser humà és un animal més, fruit de l’evolució d’altres espècies que ja s’han extingit.

Els humans no som l’única espècie del planeta, compartim el planeta amb milions d’altres criatures, i evolucionem tots junts. Però són els humans qui tracten de dominar la terra, sovint tractant a altres éssers com a simples objectes. Això és el que el psicòleg Richard D. Ryder va anomenar “especisme” i el que el filòsof Peter Singer va popularitzar en el seu llibre “Animal Liberation”. Per analogia amb el sexisme o el racisme, l’especisme és un prejudici o actitud favorable cap als interessos dels membres de la pròpia espècie i contra els membres d’altres espècies. Estaríem parlant d’un antropocentrisme moral. Però si un ésser pateix maltractament, dolor, aïllament, etc. no hi ha cap justificació moral per no tenir-ho en compte.

Entre els membres del grup humà reconeixem l’imperatiu moral del respecte, cada humà és algú, no alguna cosa. El tracte irrespectuós esdevé quan els que posseeixen el poder tracten als menys poderosos com si fossin objectes; el violador fa això amb la víctima de la violació, el pederasta amb el nen, l’esclavista amb l’esclau, en tots aquests casos els humans amb poder exploten a qui li manca. Potser el mateix és cert en com tractem altres animals, altres habitants de la terra. Sense cap mena de dubte hi ha deferències, donat que els animals humans i els no-humans no són iguals en tots els aspectes, però la qüestió d’igualtat té un altre sentit. És segur que aquests animals no tenen els desitjos que tenim els humans, segur que no comprenen tot el que comprenem nosaltres, no obstant, nosaltres i ells compartim alguns desitjos i comprenem algunes de les mateixes coses, per exemple, el desig de menjar i beure, de llibertat de moviment, de companyia, i d’evitació del dolor. Aquests desitjos són compartits per animals humans i no-humans. I en quan a la comprensió, tots els animals comprenen el món en el que viuen i es mouen, d’altre manera no podrien sobreviure. Així que darrere les diferències, també hi ha igualtats, sense caure en l’antropomorfisme. Com nosaltres, encarnen la meravella de la consciència i d’estar en el món, i com nosaltres, són el centre psicològic de les seves vides, que són únicament seves. El que els hi fem als animals, o com hem de tractar-los, són preguntes on les respostes comencen en el reconeixement del nostre parentesc psicològic amb ells. En canvi, sembla que ens hem convertit en una espècie d’aristocràcia biològica.

Tal i com va escriure el premi nobel Isaac Bashevis Singer en el seu llibre “Enemics, una història d’amor”: Quan Herman era testimoni de la matança d’animals i peixos, sempre tenia el mateix pensament: en el seu comportament cap els animals, tots els homes són nazis. La vanitat amb què l’home fa la seva voluntat amb els animals és un viu exemple de les teories racistes més radicals, el principi que tenir el poder, és tenir la raó.

La nostra espècie, igual que la nostra raça, sexe etc., no és més que un grup de classificació que de cap manera determina el pes que mereixen els nostres interessos.

Per tot això, i seguint la premissa que el veganisme és anticapitalisme, crec és un bon moment per reflexionar, i incloure el tema dels drets dels animals en el discurs de l’esquerra independentista.

L’esquerra independentista lluita per donar veu a les necessitats i els interessos de les classes populars,  per donar veu a qui se’ls hi nega, per la justícia social, per totes les justícies. Per això crec que incloure la lluita dels drets dels animals és un acte de coherència, és una lluita com les altres, és donar veu a qui no la té. En el capitalisme, els éssers vius queden reduïts a recursos i productes. Això li passa als humans, als animals i als ecosistemes per igual. Una crítica basada únicament en una de les dimensions d’aquest complex sistema esquiva el problema.

Hem de fer front al condicionament a què ens vam veure sotmesos durant la nostra infància i que es repeteix al llarg de la nostra vida adulta, en la qual contínuament es projecta la idea que els interessos dels animals no són rellevants i els podem utilitzar pel nostre benefici.

[Part d’aquest article està inspirat en el documental Earthlings, que es pot trobar lliurement a la xarxa.]

 

Toni Ventura. Membre d’AM-CUP i activista pels drets dels animals.

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress