Vendre als bancs per satisfer als bancs

Quim Arrufat

Quim Arrufat

A principis del present mandat municipal (2011-2015), el nou govern en minoria de CiU va fer públic el deute total generat els darrers anys de bombolla immobiliària a la ciutat de Vilanova i la Geltrú. 120 milions d’euros, aproximadament, sumant tots els conceptes possibles (deute oficial, factures als calaixos, sentències previsibles, pagaments a mitges, etc). Generats sobretot sota governs del Tripartit, és a dir, del PSC, ICV i ERC, els mateixos que només entrar el 1999 al govern municipal van aprovar un nou Pla General Urbanístic que situava en 147.000 habitants la dimensió buscada de la ciutat.

L’elevat deute acumulat ha dut la ciutat a pagar fins a 4 milions d’euros per any exclusivament en interessos bancaris. Són molts serveis públics retallats per a pagar el benefici net de la banca, a qui la situació li encanta, és clar, com veurem. A banda del deute i el seu pagament, l’Ajuntament es va trobar amb un segon problema, la crisi de liquidesa. La velocitat amb què entraven els diners no era la mateixa amb què es necessitaven per gastar. Així que es corria el risc de no tenir líquid per pagar, per exemple, les nòmines. Uns 15 milions de decalatge hi havia. El govern, un dia, va proposar vendre’s la Companyia d’Aigües (la seva gestió a 50 anys) i en breu la multinacional AGBAR, propietat de la francesa SUEZ i amb capital de La Caixa, va fer una oferta que, curiosament, era de 15 milions d’euros. La factura de l’aigua pujaria més del doble, l’Ajuntament deixaria de cobrar el cànon anual de la Companyia, i a canvi resoldria els problemes de liquidesa. Mal negoci, privatitzar l’aigua per encarir un bé públic de primera necessitat i hipotecar la seva gestió per 50 anys. La pressió ciutadana i l’oposició d’esquerres ho vam poder evitar. La Caixa estava interessada en comprar aquest negoci rodó i pressionava al·legant que volia estar segura de poder cobrar el deute que tenia amb l’Ajuntament. Vendre serveis públics als bancs per satisfer les quotes de pagaments abusives que imposen els bancs. La banca sempre guanya. Per partida doble.

Aquesta darrera setmana hem conegut que el Govern de la Generalitat pretén fer el mateix amb la xarxa de sanejament d’aigües de l’àrea metropolitana, que és propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua. AGBAR (és a dir, SUEZ i La Caixa) pagarien 800 milions d’euros al comptat a la Generalitat. A canvi, la multinacional es quedaria per 30 anys els aproximadament 150 milions que genera la xarxa. Que multiplicats per 30 anys superen els 4.000 milions. Negoci rodó. I és que CiU i ERC van aprovar uns Pressupostos pel 2014 que quadraven per l’existència d’una partida de 2.400 milions d’euros d’ingressos… però sense especificar d’on provindrien els ingressos. Xec en blanc. Mercat d’abastos. Macro outlet de serveis públics i companyies públiques. A preu de saldo. 800 contra 4.000.

INCASOL també ha rebut ordres de posar-se les piles i vendre. Vendre’s tot el que pugui per ingressar el que pugui. A corre-cuita. L’empresa pública que hauria de jugar una funció social, jugarà més aviat una funció antisocial, com ha estat fent els darrers anys. Primer especulant amb el sòl. Ara impulsant plans urbanístics i promocions residencials per treure’s de sobre sòl públic. Ho ha aconseguit aquesta setmana al Parc Rural de Gallecs, Pla Especial d’Interès Natural, on INCASOL ha aconseguit l’aprovació dels plenaris dels Ajuntaments de Santa Perpètua (ICV) i Montcada i Reixach (PSC) per vendre’s un territori equivalent a 10 camps de futbol per ubicar-hi una plataforma logística (ciment) i 60 cases (totxo).

I ho estem comprovant a diari a Vilanova i la Geltrú, on al pressió de l’INCASOL per desfer-se dels sostre urbanitzable a l’Eixample Nord està pressionant l’Ajuntament per aprovar com sigui l’adjudicació de parcel·les d’aquest macroprojecte urbanístic de 7.400 habitatges i 106 hectàrees. L’equivalent a un terç de l’actual trama urbana consolidada.

Hi ha pressa per vendre a preu de saldo serveis públics i sòl públic als bancs, per poder pagar deute i interessos als bancs. Més que governs, semblen cobradors del frac al servei de la banca.

Quim Arrufat Ibáñez. Exregidor de Vilanova i la Geltrú i diputat de la CUP-AE al Parlament de Catalunya.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress