Vilanova mítica

Miguel Angel Gonzalez

Miguel Ángel González

Ens estimem la ciutat. Sabem apreciar allò que ens sedueix i copsar tot allò que no acaba de funcionar. O pitjor encara: que no ha funcionat mai i difícilment funcionarà perquè mai no hem sabut capgirar la inèrcia col·lectiva, la psicologia del nostre voltant. Podríem dir, en efecte, que n’estem enamorats de la ciutat on vivim tot i reconeixent-ne els defectes, allò que ens desagrada i ens provoca perplexitat. Al nostre entorn ens podran qüestionar el fet d’aplicar determinats sentiments sobre una porció de terreny recoberta de formigó. No ens ho plantegen persones que es reivindiquen apàtrides, sinó individus que no acaben d’entendre determinats símbols de pertinença: hom pot estar vinculat als seus amics, a la parella, a la família o el gos, però com podem sentir i entendre les palpitacions d’una ciutat? De vegades, però, confonem l’estima i la identitat per l’exaltació banal i el cofoisme; sense cap sentit de l’autocrítica. És aleshores quan perdem el món de vista i correm el risc de fer el més gran dels ridículs. Fa uns quants dies vam tenir aquestes sensacions assistint com a espectadors al ple municipal de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, en el qual se succeïren un parell de situacions que demostren fins a quin punt ens perd una certa complaença.

En un primer cas, l’equip de govern defensà l’oportunitat que la Volta a Catalunya tingués un final d’etapa a la capital del Garraf. Els arguments esgrimits pel regidor Gerard Figueras giraven al voltant de l’ocupació hotelera a la ciutat durant els dies en què es desenvolupés la cursa, o sobre el fet que Vilanova i la Geltrú tingués un cert protagonisme en un esdeveniment esportiu d’importància en el món del ciclisme. Ara bé, per convèncer els grups de l’oposició de la bondat d’un final d’etapa a Vilanova i la Geltrú s’exposaren dos plantejaments relatius i ampliament qüestionables: si no ens errem (hauríem de repassar l’acta del ple) el regidor gosà dir que la Volta a Catalunya és el quart esdeveniment ciclista més important del món (volem pensar que després del Tour de França, el Giro d’Itàlia i la Volta ciclista a Espanya). Repetirem això que acabem de referir: caldrà repassar l’acta i comprovar si van ser aquestes les paraules exactes. En tal cas, ens posaríem dempeus i aplaudiríem el regidor per haver-la dit ben grossa, de l’alçada d’un campanar, col·locant aquesta ronda ciclista per sobre d’altres més importants: un campionat del món de ciclisme o una clàssica europea, posem per cas. Per si encara fos poc, el mateix regidor justificà el ressò mediàtic de l’esdeveniment apuntant que la etapa seria retransmesa a un centenar de canals de televisió. Aquest fet podria ser objectiu: però no vol dir que els espectadors de cent països del món restin pendents del pas de la Volta a Catalunya pels diferents territoris del nostre país. L’audiència és, doncs, relativa: la mateixa que podria tenir una final de waterpolo o una etapa del mundial de ral·lis, segurament. Poca més.

En un altre moment del debat, referent a la cessió de part del patrimoni museogràfic de Francesc Roig i Toqués destinat a exposar-se al futur Museu del Mar que, previsiblement, s’inaugurarà a inicis de l’any vinent en les immediacions del Far de Vilanova, van ser diversos els regidors que reivindicaren el referit fons museogràfic i la Carpa Juanita com a elements de referència mundial que posaven Vilanova i la Geltrú al mapa. Tampoc no cal exagerar: un fet inqüestionable és que hem de saber mostrar i difondre el nostre patrimoni, i que el museu (en la seva primera etapa) va rebre visites de molts visitants estrangers en vida del difunt Roig i Toqués; i un altre és que acostumem a fer un gra massa i crear-nos un imaginari mític que no és tan real i se’ns escapa a l’exterior, en forma de paraules grandiloqüents, de manera inconscient.

Estimar-se la ciutat no té res de dolent. Entenem que al món de la política local, com a molts altres llocs, s’utilitzen diferents llocs comuns i es confon en el millor dels casos la realitat amb el desig. En altres situacions, sovint malintencionades, allò que es pretén és fer passar el bou per bèstia grossa. No creiem que hagi estat el cas. Des d’aquesta tribuna tampoc no volem erigir-nos enoutsiders destralers, però de vegades cal posar els peus a terra per no distorsionar la realitat ni caure en el xovinisme encarcarat: en sortirem perdent, si de la Vilanova original n’acabem fent una caricatura folklòrica.

Miguel Ángel González Ayala (Vilanova, 1977) és llicenciat història i articulista.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress