Violència

Bruna

Bruna Alvarez

El 25N, es van dir moltes coses sobre violència familiar, però crec que hi havia moltes paraules buides. Quan estava pensant si escriure a facebook la meva història personal de violència familiar, vaig llegir el relat d’una amiga on explicava la violència del seu avi cap a la seva mare i les seves germanes, i vaig pensar que són els relats individuals de les persones que han patit violència i com la van afrontar,  el que omple de significat la paraula VIOLÈNCIA, i un dia com el 25N.

Dies després, diferents col.lectius feministes emeten un comunicat: “Les agressions sexistes als espais polítics”, on demanen als ateneus, casals i col.lectius, que es doni una resposta col.lectiva contra la impunitat dels agressors, també en els qui promouen el canvi i la transformació social.

Aquesta setmana, l’associació gallega de víctimes de violència masclista Ve-la Luz, reprenen la vaga de fam aturada fa menys d’un mes sota el titular “Me da igual morirme de hambre que a manos de mi maltratador”… I estan disposades a morir en streaming, perquè la violència és un problema públic, encara que passi en l’àmbit privat, i es posa en evidència que necessita de respostes col.lectives.

Però primer, cal detectar les situacions personals de violència. Identificar que allò que estem vivint és una situació de violència, i malauradament, a vegades serem les víctimes i a vegades els botxins.

Som víctimes quan patim un abús, i som botxins, no només quan exercim abús, sinó quan callem. El silenci ens fa còmplices. Cal ser valent, per denunciar a la cara a qui agradeix.

Fa molts anys, vaig callar. Vaig callar quan en un grup d’amics es feia bolling al més feble, i jo ho veia, però pensava que no anava amb mi. Vaig callar quan una amiga insultava a la seva ex-parella pel carrer, i sempre pensava que eren problemes d’ells dos i que no m’hi havia de ficar. A vegades no sé respondre de manera individual a situacions d’extrema soledat que detecto en companys de feina. I el recurs és sempre el mateix: callar i pensar que el temps ho cura tot.

Federica Montseny i Mujeres Libres, així com bona part del moviment llibertari dels anys 30, van trobar una resposta política a les microviolències quotidianes. Microviolències, no perquè siguin petites, sinó perquè passen desapercebudes moltes vegades. Ideològicament, vinculaven la transformació social, la revolució, al fet de “ser persona”. I aquest “ser persona” implicava que davant qualsevol tema o problemàtica política, calia mirar cap a dins, i analitzar el posicionament i la vivència personal davant el context. Es tractava d’adquirir una actitud de “ser persona” amb dignitat i consciència política davant la quotidianitat de la vida. D’aquesta manera, les persones podien detectar quan exercien de botxins, i podien fer autocrítica i treballar per deixar de ser-ho, però també prenien consciència de quan eren víctimes, i per tant, podien trobar camins individuals o col.lectius, per empoderar-se i per deixar-ho de ser.

Allò que és personal és polític, no només vol dir que el que passa a l’àmbit privat és un problema públic, sinó que nosaltres com a persones individuals, tenim incidència política per transformar la quotidianitat d’acord amb el canvi social que creiem.

Per tant, tal com deia l’Ovidi, “tot comença en un mateix”.

Bruna Alvarez. Sóc persona, mare, companya i antropòloga. Intento entendre les desigualtats de gènere, i especialment faig investigació sobre el tema de les maternitats, en plural, perquè hi ha moltes maneres de ser mare. Treballo al Departament d’Antropologia de la UAB i visc a Vilafranca.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress